La noia d'ahir

L'arquitectura de la memòria és una ciència efímera. Mai saps per quina cantonada et xutaran un record i marcarà gol en aquesta consciència fina com el paper de fumar. Remenant un calaix em vaig trobar dos contes, el primer dels quals tenia més faltes que lletres ben ajuntades i un plec de dibuixos d'homes i dones de dos caps i cinc ulls. Però no tot eren mutants. L'altre data del meu cinquè d'EGB i tracta sobre una nena lletja, que duu ferros a les dents i convenç a altres nenes que es posin aparells per arreglar-se la dentadura i que no facin cas als nens i nenes que les insulten. No sabia si riure o plorar, ni què dir a aquesta jo del passat que es vestia de Superman i feia de la seva causa una lluita a exportar. La jo que sóc ara dedica el seu temps a altres temes i s'havia oblidat d'aquella allau de persones acomplexades de les seves molars mal col·locades -ara orfes d'una divinitat local que va penjar els hàbits just després de la seva estrena- i dels guerrers del mal que tiraven dards al front de la protagonista. Només vaig salvar a una persona, que vivia dins de les vinyetes pintades de colors estridents del meu quadern d'exercicis. Jo volia ser un superguerrer i salvar a les nenes marginades de dotze anys i me n'havia oblidat. Coses de l'arquitectura de la memòria, que sovint deixa a l'habitació dels mals endreços aquelles metes que no hauriem d'oblidar.