dissabte, 7 / novembre / 2009

Nit en blanc




Teràpia de conversa a altes hores de la matinada i encara un cul d'Ipsis entre els racons de la taula. El mal de cap a l'endemà ho testifica i la massacre de neurones en pren nota. Vaig venir amb tot el pes del món a sobre i, gota a gota, vam canviar complicitats i confessions per llàgrimes agraïdes. Al final de l'obra, tot eren riures que sonaven com milers d'aplaudiments. La matinada es va endur la pitjor part del meu humor i em va deixar un rastre d'ulleres sota els ulls per penyora. Beneïda transacció, que es va endur el sac de ciment pel mateix camí de les hores perdudes enllà i em va deixar un rastre prim de fum que em seguia, amable, pels carrers que estrenaven la llum del dia. Vaig deixar de pensar just quan tot era de color rosa matinada. Els meus somnis van tenir gust de tranquilitat, per primer cop en dies.

divendres, 30 / octubre / 2009

Pinces d'estendre amb taló d'agulla



La nit sempre és el domini dels altres. Les obligacions acampen al camp base de primera hora del matí i durant hores d'ascensió penosa ens vestim pels altres, parlem amb els altres, treballem pels altres, llegim als altres, mirem pel·lícules pensades per altres i sopem amb els altres. Ens partim els monòlegs com a bons germans. Intercanviem autocrítiques amb un somriure educat i impostat de colutori dental (mental). I, al cim de la nit, quan sembla que el territori del temps lliure estigui conquerit tornen els altres. Hi ha els que volem tenir al nostre costat, els que no retornen els missatges, els que volem oblidar, els que no podem i també els que ens estimem. Quan el temps hauria de ser nostre, sempre acaba sent dels altres perquè tots som, en definitiva, el que veuen en nosaltres els altres.
Els altres.

dissabte, 24 / octubre / 2009

La síndrome de les Bones Nenes


Al principi tot era més senzill. Es tractava d'obeïr sense vacilació tot el que deien a l'escola o a casa. Ser una peça més en un món perfecte, no desentonar entre tantes obligacions fetes carn a partir de colors suaus, fondre's en la massa pastosa del dia a dia. Tot era perfectament rosa en el món de les bones nenes i les lleis obligaven cordar-se la bata fins el darrer botó, no aixecar la veu als pares, treure bones notes als exàmens, rentar-se les dents abans d'anar a dormir.

Però el final del conte es guardava un epíleg amb un gran interrogant. Què passa amb les nenes preferides quan es fan grans? Quin destí espera a les bones persones quan no hi ha pautes marcades per seguir avançant? I a la fi de les portes de la joventut el dilema es fa tan gran que omple totes les cantonades. Només queda sobreviure amb un gran somriure, posar pintallavis a les comissures de les nostres contradiccions i seguir empenyent la bola de milers de sentències apreses de memòria per encaixar les llistes de coses inútils que hem estat anys aprenent amb els petits dilemes morals que no tenen resposta.

La síndrome de les Bones Nenes existeix i és la por de no saber reaccionar que pateixen les persones acostumades a ser perfectes, a rebre elogis constants per les seves petites tasques comença a ofegar-nos. Som animals afamats de copets a l'espatlla i temem el moment en el que no hi haurà ningú que pugui reconéixer aquest treball d'orfebreria que és la supervivència. La gana de reconeixement és la cara més fosca que s'amaga darrera dels somriures immaculats de bona nena.

dimarts, 20 / octubre / 2009

Dos quarts de nou del matí


M'he llevat aquest matí i no tenia cara.

El mirall m'ha retornat una imatge cruel de cabells embullats, si es possible fer el superlatiu, i... res mes. El meu reflex s'ha amagat del pas del temps i s'ha mantingut a cobert de les estúpides responsabilitats diàries que esperaven darrera de la porta, a punt per aixafar els meus somnis de color Heroic Pantone 302. Darrera el primer seient de platea del lavabo, era la primera actriu de la meva darrera història, que comptava amb presidentes del govern vestides amb taló d'agulla, sopranos virtuoses, senyores de companyia que amaguen secrets inconfessables darrera d'un coixí construït a base d'hores de punta de coixí i altres gallines de claca. Entre la pastilla de sabó i el colutori dental, la conductora de camions que m'ha semblat ser derrapava a l'última sortida de l'autopista de les excuses. M'he fumat un cigarret sense llavis i he omplert el bany de baf i el matí d'interrogants. L'home amb cara de poma de Magritte em somreia, mai l'havia vist tan simpàtic. M'he vestit sense ulls per viure un dia sense olors, en un món sense sorolls. La roba tenia el tacte de l'escalfor trista de les coses cremades.

M'he llevat aquest matí i no tenia cara.
M'he pintat els ulls de tots els colors del món, de tots els matisos de gris en un dia de tardor. Quan, a mig matí, he començat a notar la punta del nas captant la temperatura d'octubre he enyorat aquest rostre estàtic que em permetia ser totes i cap alhora. He enyorat la meva no-cara sense tenir-la, de fet. Com si fos un somni, com si els somnis fossin realitats.

dissabte, 17 / octubre / 2009

Modus Operandi




Maquillatge, sabates altes, abric llarg. Hi ha etiqueta estricta al sindicat de les aus noctures i els fidels es sumen a la pràctica del religiós exercici setmanal de descobrir noves ànimes darrera de cada combinat. Per entrar es demana devoció a les hores fosques, poca pressa per tornar a casa i un bon exercici de les habilitats de ball i conversa. Cal exercitar el timbre de veu perquè quedi per sobre dels baixos de la música i omplir les hores que separen el vespre del matí pot ser tot un exercici d'orfebreria. L'endemà, toca fer penitencia i assistir al ritual de rímmel corregut, galta pàlida i promeses d'abandonar aquesta religió que, com totes, no deixa lloc a la coherència. Recollit, bossa de mà, taló trencat que es recolza a la porta quan toca buscar les claus, abans d'eliminar tot rastre de la darrera cerimònia i de recuperar forces fins la següent cita. Cada barra, un altar. Cada bany, una sortida d'emergència. Cada cambrer, un mestre de cerimònies. Maquillatge, sabates altes, abric llarg... i tota l'energia que puguem recuperar per l'endemà.

dimecres, 14 / octubre / 2009

Mind the Gap



La ciutat està als teus peus. Un petit huracà adormit s'amaga sota de cada rajola i pren notes a la roda de premsa de la vida. Els edificis més alts fan declaracions solemnes des del balcó del darrer pis i els coloms sel's pixen a sobre pintant ombres sinistres amb els núvols. Els humans fem l'humil joc d'ignorar el sostre que no podem tocar, perquè viure a prop de l'àtic fa venir mal d'alçada. Tot l'escenari urbà està a punt per dramatitzar la vida, per fer-la comèdia grotesca d'ossos de ciment, de venes de formigó, d'articulacions pintades de neó i terminacions nervioses de forjat, immòbils i plenes d'arestes. El gegant de les tenebres és la sang del monstre, l'energia somorta que mandreja amb la nostra quotidinat absurda, la doble circulació mai descrita per Servet a un euro vint el viatge.

Arrosega't per aquest ecosistema de tot a cent, aburreix-te amb el color d'ungles del teu veí, escanya la darrera imatge del dia darrera de l'aparador. Destrueix cada toll amb una puntada de peu, perquè hi ha cops directes que no hi ha més remei que respondre, de la mateixa manera que hi ha frases que només estan dissenyades per ser cridades.

diumenge, 4 / octubre / 2009

Berkwick Street


La senyoreta ens ha fet escriure una redacció sobre el que hem après durant les vacances. Encara a mig recés, ja tinc unes quantes conclusions sobre els britànics amb els que he interactuat, que es resumeixen en afirmar que cal ser pacient amb els anglesos perque no estan acostumats a canviar d'idioma quan viatgen fora. A banda d'això, els londinencs odien a Gordon Brown, perquè pensen que és un titella sense personalitat i l'escàndol local és que recentment ha confessat, si ho vaig entendre bé, que prenia antidepressius. A més, els anglesos consideren que sí tenen una cuina propia -rica i cuinada a casa, amb pastissos que exigeixen mes de quatre hores de forn- però no es pot trobar en restaurants perquè prefereixen provar coses noves. L'escassetat d'ingredients té la seva raó perquè durant les dues guerres mundials l'illa va resistir a la falta d'aliments vinguts d'altres zones d'Europa. La costum de menjar fish and chips prové de la tradició religosa de no ingerir carn en divendres, és tradició menjar-ne aquest dia de la setmana, i el breakfast english incloïa peix en les primeres versions. Ho he fet bé senyoreta? Puc anar al pati?