Divendres vespre / exterior-tarda

El cotxe sempre marxa amb grua quan aparco a Ritort i Faus, el món sempre s'enfonsa quan aparco a Ritort i Faus. Som dues figures negres petites davant del sol gros pilota d'anunci de bronzejador que s'amaga lentament i ens dediquem a veure com marxa arrossegat carretera enllà. Quan ja no se'n veu ni rastre fem algun comentari intrascendent sobre el temps o les pomes o aquella jaqueta espantosa. El que sigui per no pensar. El que sigui per no rememorar les esquerdes a la tapisseria, els forats que fan que ens surti l'aigua per l'esternó quan bebem i tot l'aire que perden les rodes. Només quan no parlem de nosaltres tenim forces per aixecar-nos de la vorera de Ritort i Faus, enmig de la foscor, per anar a buscar el cotxe a cal gruista. Com si el món no s'hagués enfonsat i tot anés sobre rodes.

Conjunt buit

Busquem una persona entre tots els animals o un animal entre totes les persones?

Nouvelle Vague

Ets un sospir de les noves tecnologies. T'autoenvies e-mails per recordar-te que exiteixes, guanyes un Audi A3 cada setmana i discuteixes el sentit de la vida a través de finestretes lluminoses que s'obren i es tanquen a l'extrem inferior dret de la pantalla. Els teus records tenen el contrast pujat i els somnis de l'endemà són només sospirs vestits de connexions wi-fi a un euro l'hora del cibercafè de la cantonada. Llogues experiències a second life i et cuides d'animalets de granja construïts de píxels lluminosos. Ets deu dits buscant esperances pel teclat i, al final, t'adones de la feblesa d'aquest edèn de paper de fumar quan alguna experiència té força per traspassar la pantalla i la pell de gallina és real, les il·lusions certes i els braços que t'agafen per darrera l'esquena una construcció perfecta de carn i ossos de la que no et vols apartar.

Just aleshores, es talla la connexió.

Sobrecàrrega de predicats

La professora
L'amic invisible
El veí de sota
El teu superior
Tu
El company que volem impressionar
El company que sempre ens impressiona
Els de casa
Els de fora
L'alumne
L'amic que ja no hi és
Tots els que coneixerem demà

Darrerament, totes les meves frases tenen massa subjectes i un sol predicat. Afegeixo sintagmes, jugo amb la psicologia de la gramàtica i guanyo sempre quan penso que he perdut.

Nit en blanc

Teràpia de conversa a altes hores de la matinada i encara un cul d'Ipsis entre els racons de la taula. El mal de cap a l'endemà ho testifica i la massacre de neurones en pren nota. Vaig venir amb tot el pes del món a sobre i, gota a gota, vam canviar complicitats i confessions per llàgrimes agraïdes. Al final de l'obra, tot eren riures que sonaven com milers d'aplaudiments. La matinada es va endur la pitjor part del meu humor i em va deixar un rastre d'ulleres sota els ulls per penyora. Beneïda transacció, que es va endur el sac de ciment pel mateix camí de les hores perdudes enllà i em va deixar un rastre prim de fum que em seguia, amable, pels carrers que estrenaven la llum del dia. Vaig deixar de pensar just quan tot era de color rosa matinada. Els meus somnis van tenir gust de tranquilitat, per primer cop en dies.

Pinces d'estendre amb taló d'agulla

La nit sempre és el domini dels altres. Les obligacions acampen al camp base de primera hora del matí i durant hores d'ascensió penosa ens vestim pels altres, parlem amb els altres, treballem pels altres, llegim als altres, mirem pel·lícules pensades per altres i sopem amb els altres. Ens partim els monòlegs com a bons germans. Intercanviem autocrítiques amb un somriure educat i impostat de colutori dental (mental). I, al cim de la nit, quan sembla que el territori del temps lliure estigui conquerit tornen els altres. Hi ha els que volem tenir al nostre costat, els que no retornen els missatges, els que volem oblidar, els que no podem i també els que ens estimem. Quan el temps hauria de ser nostre, sempre acaba sent dels altres perquè tots som, en definitiva, el que veuen en nosaltres els altres.
Els altres.

La síndrome de les Bones Nenes

Al principi tot era més senzill. Es tractava d'obeïr sense vacilació tot el que deien a l'escola o a casa. Ser una peça més en un món perfecte, no desentonar entre tantes obligacions fetes carn a partir de colors suaus, fondre's en la massa pastosa del dia a dia. Tot era perfectament rosa en el món de les bones nenes i les lleis obligaven cordar-se la bata fins el darrer botó, no aixecar la veu als pares, treure bones notes als exàmens, rentar-se les dents abans d'anar a dormir.

Però el final del conte es guardava un epíleg amb un gran interrogant. Què passa amb les nenes preferides quan es fan grans? Quin destí espera a les bones persones quan no hi ha pautes marcades per seguir avançant? I a la fi de les portes de la joventut el dilema es fa tan gran que omple totes les cantonades. Només queda sobreviure amb un gran somriure, posar pintallavis a les comissures de les nostres contradiccions i seguir empenyent la bola de milers de sentències apreses de memòria per encaixar les llistes de coses inútils que hem estat anys aprenent amb els petits dilemes morals que no tenen resposta.

La síndrome de les Bones Nenes existeix i és la por de no saber reaccionar que pateixen les persones acostumades a ser perfectes, a rebre elogis constants per les seves petites tasques comença a ofegar-nos. Som animals afamats de copets a l'espatlla i temem el moment en el que no hi haurà ningú que pugui reconéixer aquest treball d'orfebreria que és la supervivència. La gana de reconeixement és la cara més fosca que s'amaga darrera dels somriures immaculats de bona nena.