Amb set anys tot sembla més gran del que realment és. El mirall deformat d'aquells ulls que no s'atrevien a veure a distància porten a la memòria gots de fanta de taronja gegants, la dolorosa espera de dues hores abans de confondre's entre ones i petites guerres sagnants porcions quilomètriques a la cantonada de casa. Tot és més gran quan ets petit. La infantesa puja el contrast de les coses. Aleshores ja m'agradaven les làmpades de vidres de colors. Set anys i set mesos. Nas enganxat a l'aparador de sota de casa. I nou. I deu. I onze. I molts. Milers de viatges de tovalloles molles amb la imatge de libèl·lules, mosques i tot d'animalons enganxats peça a peça.
Aquesta tarda m'he comprat, per fi, un d'aquests trossets de natura de trencadís, de collage tròfic. Crema la bombeta i me la miro, somrient, des del racó del menjador. Perquè a vegades la vida necessita ser contemplada a través de trossets de fantasia, com quan teniem set anys.
0 comentaris:
Publica un comentari