La porta oberta de la meva veïna és el preludi una fosca solemne que aconsegueix que un calfred entre la por, la vergonya i el fàstic em recorri l'esquena. Tinc deu histories per explicar de la convivència en aquesta escala que s'emmarquen dins de paràmetres similars, que també inclouen un epíleg fet de sorolls per un gat que no és de ningú. Compartim un sostre i no sabem qui som. Una escala sense llum, una porteria sinistra i aquestes escales de dimensions desproporcionades que s'encongeixen quan vaig carregada aconsegueixen que el sentiment de lleugera desconfiança sigui un ingredient més de la recepta que m'esquitxa la cara cada cop que s'obre el portal. Passo de costat, com un agent secret a qui estan a punt de descobrir, resant mentalment per no haver de fer un exercici de modesta educació ni haver de preguntar per la salut de la companya de parets. Pujo tres pisos, medint el meu metre quadrat d'espai vital entre la barana i la paret, caçant la llum que guanya espai com més m'allunyo de la terra ferma. Des de lluny, podria semblar que visc en un edifici estret i fosc darrera una muralla mil·lenària. Però les vistes del carrer amaguen totes aquestes hores de sol i de música i el microunivers fet de gots de vidres de colors, porquets negres que viuen al sofà, xiclets de cansalada com a benvinguda, miralls rodons i penjadors de metall. Quan travesso la fosca del primer pis ja sé que sóc a casa, l'únic concepte que és físic i metafísic alhora, em temo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada