Redirecció

divendres, 30 d’octubre de 2009

Pinces d'estendre amb taló d'agulla



La nit sempre és el domini dels altres. Les obligacions acampen al camp base de primera hora del matí i durant hores d'ascensió penosa ens vestim pels altres, parlem amb els altres, treballem pels altres, llegim als altres, mirem pel·lícules pensades per altres i sopem amb els altres. Ens partim els monòlegs com a bons germans. Intercanviem autocrítiques amb un somriure educat i impostat de colutori dental (mental). I, al cim de la nit, quan sembla que el territori del temps lliure estigui conquerit tornen els altres. Hi ha els que volem tenir al nostre costat, els que no retornen els missatges, els que volem oblidar, els que no podem i també els que ens estimem. Quan el temps hauria de ser nostre, sempre acaba sent dels altres perquè tots som, en definitiva, el que veuen en nosaltres els altres.
Els altres.

5 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Jo, vés per on, ho tenia entès als revés, que eren els altres els que no existien.

joan ha dit...

Els altres sempre som nosaltres.

Agnès ha dit...

dErsu_, jo crec que nosaltres no som més que els que els altres veuen quan ens miren, o almenys és el que volia dir quan vaig escriure això. Encara que seria pitjor que fossim nosaltres, no Joan?

Quina seria, aleshores, la mirada més cruel?

Agnès ha dit...

dErsu_, jo crec que nosaltres no som més que els que els altres veuen quan ens miren, o almenys és el que volia dir quan vaig escriure això. Encara que seria pitjor que fossim nosaltres, no Joan?

Quina seria, aleshores, la mirada més cruel?

joan ha dit...

Bufa... Agnès!
Potser la mirada més cruel és la que retrobem cada matí a l'altra banda del mirall.

Passat simple

Determinants articles