Redirecció

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La síndrome de les Bones Nenes


Al principi tot era més senzill. Es tractava d'obeïr sense vacilació tot el que deien a l'escola o a casa. Ser una peça més en un món perfecte, no desentonar entre tantes obligacions fetes carn a partir de colors suaus, fondre's en la massa pastosa del dia a dia. Tot era perfectament rosa en el món de les bones nenes i les lleis obligaven cordar-se la bata fins el darrer botó, no aixecar la veu als pares, treure bones notes als exàmens, rentar-se les dents abans d'anar a dormir.

Però el final del conte es guardava un epíleg amb un gran interrogant. Què passa amb les nenes preferides quan es fan grans? Quin destí espera a les bones persones quan no hi ha pautes marcades per seguir avançant? I a la fi de les portes de la joventut el dilema es fa tan gran que omple totes les cantonades. Només queda sobreviure amb un gran somriure, posar pintallavis a les comissures de les nostres contradiccions i seguir empenyent la bola de milers de sentències apreses de memòria per encaixar les llistes de coses inútils que hem estat anys aprenent amb els petits dilemes morals que no tenen resposta.

La síndrome de les Bones Nenes existeix i és la por de no saber reaccionar que pateixen les persones acostumades a ser perfectes, a rebre elogis constants per les seves petites tasques comença a ofegar-nos. Som animals afamats de copets a l'espatlla i temem el moment en el que no hi haurà ningú que pugui reconéixer aquest treball d'orfebreria que és la supervivència. La gana de reconeixement és la cara més fosca que s'amaga darrera dels somriures immaculats de bona nena.

4 comentaris:

laiallorens ha dit...

ostres, estic buscat la partitura de la cançó de "m'he comprat un elefant, on el poso si és tan gran..." perquè la necessito per a un treball (estudio magisteri musical) i m'ha sortit el teu blog...

l'he llegit gairebé tot, i he de deixer de fer-ho perque no tinc temps, ja que la teva poesia m'imnotitza. Ets escriptora?

m'anire passant.

Toni Ibanez ha dit...

les bones nenes arriba un moment que són abandonades pels seus marits i es queden plorant i preguntant-se: què he fet malament? però les llàgrimes ofeguen la resposta... les bones nenes s'han passat la vida fent-ho tot perfecte i resulta que ara estan soles maleint la seva sort i dient: què injusta és la vida!... les bones nenes dormen soles i somien que, malgrat tot, elles es mereixen la felicitat que els ha estat robada... les bones nenes van al cel... i les dolentes a tot arreu...

Agnès ha dit...

... va dir una Mae West amb un sospir de llavis vermells...

joan ha dit...

Crec que tot s'ha invertit. Els dolents ara som els bons. I els bons resulta que són dolents. Qui ho havia de dir?

Passat simple

Determinants articles