Videojoc

Un home que no dóna una bona resposta no passa a la següent pantalla. Hi ha bonus tracks pels valents, sopars pels més agosarats i bolets gegants que dónen punts extres per cada somriure. És un joc senzill, només cal ser fantàstic. El més bàsic és no deixar-se enganyar per aquest fons ple de colors brillants, aquí totes les promeses acostumen a ser en blanc i negre i els desitjos només es mouen en dues dimensions, sí i no. Quina esculls? Darrerament has perdut cap vida? Divendres em vaig apuntar a la partida i, hipnotitzada per la música repetitiva, em vaig oblidar que els que ho aposten tot -Què fas demà al vespre?- poden tornar de la barra amb un somriure idiota que clama una altra ronda per oblidar tota la vergonya que no cap en seixanta quilos. No acostumo a quedar últimament. Gràcies. La propera vegada que perdi el sentit comú serà per mail o burofax, d'alguna manera freda, esterilitzada, envasada al buit, així m'estalvio les ganes d'amagar-me darrera les cadires. Als jugadors poc experimentats les intencions ens juguen en contra i mai arribem a fer la batalla final contra el monstre de la última eliminatòria. La tecnologia punta -plorar, riure, agafar-se de la mà, que m'abracis- és molt difícil de gestionar.