Diuen que Ulisses va resisitir lligat al pal principal del seu vaixell els cants de les sirenes per tal de no llençar-se a l'aigua i nedar fins l'illa de la música irresistible. Ningú li va explicar a l'home de l'Odissea que els cants de sirena són repetitius, que a vegades les dones de la cua de peix desafinen i que, molt sovint, gent com els de la fotografia es fan un tip de riure quan demanes Virgina al Pantà. No fa gràcia. Seguim sent pobres mariners a la deriva de la música i el nostre menú passa del ritme de la rumba al reaggeton pels designis de la Santa Patrona. Mentrestant, el grumet que escriu aquestes línies s'espolsa la sal dels ports de la memòria, desitja anar a la nit galàtica de les Festes de la Mercè del 23 de setembre i tortura les parets del seu camarot amb el Concert de Piano nº3 de Rachmaninov. Tot és apaivagar la set d'alguna manera.
5 comentaris:
Et recordo que Ulisses va trigar 20 anys a tornar a la pàtria... La Penèlope es va pedre el millors anys i les sirenes (i altres femelles) van aprofitar-lo d'allò més. Digue-li tonto.
Pobre Penèlope! Però em resisteixo a pensar que entre teixir i desteixir no aprofités la seva condició de vídua per prendre mides a alguns dels seus pretendents...
Virgínia i el pantà… tens tan bon gust!
;-)
Virgínia AL pantà
(sóc un desastre!)
Es va posar a riure (jo ja estava afònica) però no ens la va regalar. No la devia tenir assajada... (aix!)
Publica un comentari a l'entrada