Has fet catorze anys i el món és un lloc fantàstic; després de mesos de juny de sol que crema tornen els setembres i els horaris que s'emmarquen de colors fluorescents. Pèrò no és veritat: només és la primera de les teves proves. No tinguis mai pressa, la vida sempre persegueix a les cantonades. Mai més tornaràs a ser tan valent per somiar sense dormir. Si sóc cuel, et diré que les princeses de rosa perden al final de conte i només els més llestos tributen amb èxit a la declaracó de renda de la vida.
Als catorze tot és fàcil, però trigaràs menys de vuit anys per adonar-te que els colors fluorescents es fonen amb el sol i que els caràcters treuen punxa amb els anys. Corda't el cinturó pel viatge incòmode de la vida; estimaràs les coses que odiaves i apendràs a petonejar el que t'ofega. Voldiem ser més optimistes, però les úniques coses que provoquen un riure sincer són les que es diuen de veritat, una paraula incòmoda i l'única capa que només ensenya una desena part del que amaga.
Però encara en tens catorze, dir-te més seria hipotecar un futur que només té les carreteres comarcals que un marqui. Paga els teus peatges. Durant vint anys no facis més que equivocar-te, mai estaràs més aprop d'arribar a la realitat.
Catorze anys l'únic passaport socialment permès que encara admet equipatge sense declarar
2 comentaris:
Xiqueta, la veritat és que t'has "currat" un extraordinari escrit.
Quina pluma!!!
Felicitats i ànims, maca.
¡Pobre hija!...tiene mucho camino, por recorrer...no la acojones...¡que dura,que eres!. besitos
Publica un comentari a l'entrada