La música commovedora va pujant de to sense descans. Un cotxe que frena al darrer instant, una mica més tard del moment en què l’espectador començava a dubtar del desenllaç feliç de la història. La protagonista –guapa, ben pentinada i amb llàgrimes als ulls marcats amb rímmel- surt corrent del vehicle per abraçar i petonejar-se amb l’home mullat i plorós que hi havia al mig de la cuneta. Sota una música, cada cop més alta i lacrimògena, s’enllacen en un llarg petó durant uns segons que semblen interminables, mentre la pluja els mulla la cara…
-Quina merda d'escena!
A i B seuen al sofà mirant-ho:
A plora sense complexos, obertament. Per un moment s’ha imaginat què meravellós seria poder estar al lloc d’un dels protagonistes. Només quan el que podria ser el rastre d’una llàgrima li ha entelat les ninetes, s’ha decidit a tancar-los per poder imaginar-se com podria aquell moment si li passés a ella.
B estava mirant l’escena amb la mateixa atenció que A. Quan veu que la protagonista salta del vehicle a punt de dirigir-se corrents cap a l’objecte del seu amor està a punt de llançar una sabata al televisor. B creu que, a la vida real, el guapo protagonista s’hauria quedat palplantat al mig de la carretera pescant un bon refredat. B critica l’escena en veu alta, provocant un raig de ràbia silenciosa en A, que vol veure la novel·la sense la nota al peu de la companya.
El que A no s’imagina ni remotament és que B deixa a caldo aquest final perquè també ella l’estava esperant amb candeletes, perquè no vol permetre’s plorar tranquil·lament com se suposa que hauria d’estar fent. Certes coses obliguen a B a creure’s –inútilment- en la necessitat de semblar forta, valenta, creïble, lògica i freda. Perquè ha après que a la vida real no hi ha lloc per parades brusques al mig de la carretera. Perquè, ja se sap, no tots els cotxes paren de sobte a l’últim revolt.
B ja sap què és esperar en va l’escena final feliç; la que conclou l’argument amb un somriure a la boca. Un cop va aprendre que aquestes imatges ensucrades no són el final, sinó just el principi. El que li fa més ràbia no és adonar-se’n; a això s’hi ha acostumat. El que li toca la moral fins al fons és la corda que la manté lligada al sofà, la que la manté atenta a l’argument fins al final, el sentiment que li provoquen aquelles imatges adulterades i –sobretot- el fet que no pot fer-hi res. Tot i que sàpiga que la fi és el principi, a B li agrada estirar la corda.
Sempre serà una sentimental. I seguirà emocionant-se com una bleda. Per molt que criminalitzi la falsedat de l’argument i la sobreinterpretació dels actors. Tot façana. Plorarà per dintre, esperant tornar a reviure l’escena ben aviat, mentre destrueix un somriure fals a la boca. Tot el que demana són més abraçades amb regust de pluja. El que veu i critica és el que desitja, per molt que hagi après a dissimular-ho. La seva ironia no taparà res més que les seves pors i mancances.
Però tot això A no ha de saber-ho mai...
A i B seuen al sofà mirant-ho:
A plora sense complexos, obertament. Per un moment s’ha imaginat què meravellós seria poder estar al lloc d’un dels protagonistes. Només quan el que podria ser el rastre d’una llàgrima li ha entelat les ninetes, s’ha decidit a tancar-los per poder imaginar-se com podria aquell moment si li passés a ella.
B estava mirant l’escena amb la mateixa atenció que A. Quan veu que la protagonista salta del vehicle a punt de dirigir-se corrents cap a l’objecte del seu amor està a punt de llançar una sabata al televisor. B creu que, a la vida real, el guapo protagonista s’hauria quedat palplantat al mig de la carretera pescant un bon refredat. B critica l’escena en veu alta, provocant un raig de ràbia silenciosa en A, que vol veure la novel·la sense la nota al peu de la companya.
El que A no s’imagina ni remotament és que B deixa a caldo aquest final perquè també ella l’estava esperant amb candeletes, perquè no vol permetre’s plorar tranquil·lament com se suposa que hauria d’estar fent. Certes coses obliguen a B a creure’s –inútilment- en la necessitat de semblar forta, valenta, creïble, lògica i freda. Perquè ha après que a la vida real no hi ha lloc per parades brusques al mig de la carretera. Perquè, ja se sap, no tots els cotxes paren de sobte a l’últim revolt.
B ja sap què és esperar en va l’escena final feliç; la que conclou l’argument amb un somriure a la boca. Un cop va aprendre que aquestes imatges ensucrades no són el final, sinó just el principi. El que li fa més ràbia no és adonar-se’n; a això s’hi ha acostumat. El que li toca la moral fins al fons és la corda que la manté lligada al sofà, la que la manté atenta a l’argument fins al final, el sentiment que li provoquen aquelles imatges adulterades i –sobretot- el fet que no pot fer-hi res. Tot i que sàpiga que la fi és el principi, a B li agrada estirar la corda.
Sempre serà una sentimental. I seguirà emocionant-se com una bleda. Per molt que criminalitzi la falsedat de l’argument i la sobreinterpretació dels actors. Tot façana. Plorarà per dintre, esperant tornar a reviure l’escena ben aviat, mentre destrueix un somriure fals a la boca. Tot el que demana són més abraçades amb regust de pluja. El que veu i critica és el que desitja, per molt que hagi après a dissimular-ho. La seva ironia no taparà res més que les seves pors i mancances.
Però tot això A no ha de saber-ho mai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada