Ventdelplà, candidesa a cop de talonari

Jane Seymour parla català

Des de fa ja un temps els dimarts és dia de metges a les pantalles. Lluny del tracte aspre i àcid que el doctor amb nom de casa dedica als seus pacients a Quatro, Tv3 és tot un mar de dolçor amb les receptes de la Teresa de Ventdelplà.

Mirant un capítol qualsevol d’aquesta sèrie un té la sensació que els guionistes han inventat una realitat paral·lela, on tot sembla que encaixa al ritme estudiat dels acords de la cançó del Gerard Quintana. El paradís terrenal de LaTeva és molt aprop de la Fageda d’En Jordà que tan bé ens descriu Maragall. Un Edèn que poc té a veure amb els catalans i el nostre dia a dia. Un Macondo de somni, on tothom esmorza en família croissants del dia i suc de taronja natural, on hi ha calma per parlar dels problemes a primera hora del matí. Tota una utopia. Res a veure amb la realitat que circula fora de les fronteres d’aquesta ficció, la realitat de la gent normal, que acostumem a menjar una torrada entre el brunzit de l’assecador i la pressa per buscar les claus de casa.

Ventdelplà és un mirall preciosament deformat que mostra com tots voldriem ser. Els avis que es retroben a les velleses, els matrimonis madurs que es separen, la parella de mitjana edat que per fi troba el seu igual, els joves que lluiten per trobar el seu lloc, els adolescents que es descobreixen i els nens que juguen a pilota. Cada edat, la seva parella. Tots guapos, ben vestits, educats i amb un català sortit directament de l’Institut d’Estudis Catalans. Una radiografia que preten ser fidel a la realitat catalana, però que no és més que una idealització caramelitzada d’un país –el nostre- que sembla que encara no té els seus objectius definits.

Malgrat tot, els índexs d’audiència criden proclamant l’èxit de la sèrie. Sense tenir en compte la irrealitat que es respira en molts moments, cal apreciar el notable esforç per crear històries que aconsegueixen commoure a l’espectador. Es noten els intents infructuosos per crear personatges amb cos, que evolucionin a mesura que es resolen les diferents trames argumentals. Però, en tot plegat hi ha peces que no acaben d’encaixar, els personatges que es preveuen conflictius o interessants acaben essent estereotips d’aquesta societat més neta i més plural.

Casos concrets? La parella formada per la Svetlana, una russa que abans es dedicava a la prostitució, i el Jaume. Es porten casi vint anys i ella va aprendre un català perfecte en temps rècord. El Jaume, un home de la terra, la va ajudar a sortir de la situació irregular en la que es trobava i ara viuen junts i enamorats a la seva casa rural. Escenes de petons i abraçades al més pur estil Fòrum de les Cultures. En el món real a la Svetlana li hauria costat molt més ser acceptada pels altres habitants del poble i tinc els meus seriosos dubtes que si aquest personatge fos real s’enamorés perdudament del Jaume i el seu constant remugar.

Un dels punts forts de Ventdelplà és la força dels actors protagonistes. La mestressa de ceremònies no és altra que la infalible Emma Vilarassau, sempre tan eficaç en tots els papers que ha interpretat en els diferents culebrons d’aquesta petita casa que és Tv3. En un paper tan pla que sembla fet a mida –i que difereix tantissim de la malvada, tràgica, fantàstica i condemnada Eulàlia Montsolís, al cel sia- en el que pot explotar totes les seves cares amables per esdevenir dos vespres a la setmana una més de la família. Com a contrapartida, destacar la feina de l’actor Jordi Boixaderàs, encarnat en el personatge del Damià, que té la sort de lluïr-se en un dels pocs papers reals, ambigus i amb personalitat en tot el culebró.

Per als que no en tenen prou amb la dosi setmanal dels vespres, han aparegut una publicació de receptes de cuina (“Les receptes de la Marcela”) i una pseudonovel·la (“El diari de la Isona”) que de segur que faràn les delícies a més d’un de casa i de les arques de Tv3 de cara al proper Sant Jordi. No, si ja ho deia jo que tan altruïsme tenia alguna intenció econòmica. Si, en el fons, fins i tot el somriure profident dels protagonistes de Ventdelplà i la seva solidaritat aberrant amaguen un pase por caja por favor escrit en lletres de neó.