Barcelona Follies

Ruiz Zafon es disfressa de Paul Auster

La tradició de comprar el llibre de Sant Jordi m’ha dut aquest any a adquirir el que els crítics ja assenyalen com la novel·la amb més èxit de la literatura espanyola recent: La sombra del vent. El seu autor, Carlos Ruiz Zafón ha aconseguit que els crítics i els lectors es posin d’acord per aplaudir la qualitat i el realisme palpables a cada capítol del text. Tot i que fa més de cinc anys que aquest llibre es troba disponible a les llibreries, mai es tard per adquirir-lo i enfonsar-se en el seu argument.

Llegint les més de cinc-centes pàgines d’aquest volum, una servidora no pot estar-se de pensar en com es nota l’ofici de guionista de Ruiz Zafon. La dosificació de l’argument és una de les armes per mantenir la tensió fins l’última pàgina del llibre. L’autor aconsegueix explicar-nos com, una matinada de 1945, un jove és conduït pel seu pare al Cementiri dels Llibres Oblidats on trobarà un llibre maleït que aconseguirà canviar el seu destí. El noi esdevé adult mentre es creuen a la seva vida els personatges del llibre al que admira i s’adona dels paral·lelismes de la trajectòria vital de Carax i la seva pròpia.

Hi ha pitjors presons que les paraules sentencia Núria Montfort, un dels personatges centrals de la novel·la. Aquesta afirmació esdevé el leitmotiv central de la trama argumental del llibre i serveix per resumir el seu esperit romàntic. El lector viu que estigui atent a la prosa d’altres autors com Auster no podrà resistir la temptació d’establir-hi paral·lelismes. Perquè n’hi ha, i molts.

Interminables passejades nocturnes pels carrers grisos de la ciutat, vagabunds que saben més que els grans mestres i passions que no es poden entendre sense un impossible són només algunes de les caracterísituques que Ruiz Zafon i Auster comparteixen. Si l’últim és l’expert guia per l’actual guia del Brooklin actual, el primer ha demostrat ser un sherpa d’excepció pels carrerons de la Barcelona de mitjans del segle passat. L’autor transmet no només una història, sinó tota una realitat social de la dècada dels cinquanta, que fa olor a pàgines de llibre vell i galetes de Camprodon.

Ruiz Zafón ha tingut aquest èxit sense precedents perquè ha sabut barrejar, amb la mateixa traça que Auster, la realitat amb la ficció. Els arguments de la vida real i de la novel·la es comencen a unir fins a formar un tot en el que no podem destriar al veí del costat del personatge central. Els protagonistes són tots, i cadascú té el seu propi caràcter i manera de parlar. Sempre hi haurà un refugi al número trenta-dos de la avinguda Tibidabo. Els bons acaben sent més dolents i al revés. Per això agrada, pel fet de pensar que tots, al cap i a la fi, tenen la seva oportunitat després de la propera cantonada.

Com fer un resum final de La sombra del vent?
Arguments ficticis que acaben sent reals. Trames complicades que intenten amagar l’absurd inevitable de la realitat. Amor pels llibres, per les lletres, que condueix a un camí ple de personatges curiosos. Un protagonista que acaba esdevenint secundàri per cedir el primer lloc a l’autor. Novel·les que parlen de la vida. La novel·la com a part de la vida real.
La vida, en paraules.



.