He esborrat el text. Anava a posar alguna cosa gradiloqüent, que fes olor de combinat fregit d'influències modernes, cuinat com un pollastre bullit a les fines herbes del fracàs i que combinés amb una mentalitat dramàtica perfectament estudiada. Anava a vestir-me de vella corista supervivent, amb una piga pintada a la galta i mudada de setí vermell que brama als quatre vents la mort sobtada d'un antic amant mai oblidat. Però no. No he escrit res, de tot això. Anava a recórrer al vell recurs d'explicar com ploro sola a Remmeber Station, acomiadant el darrer tren des de l'andana i com brando el mocador blanc amb energia desesperada. Al final he decidit tornar al fond de teint de d'actriu de galliner que mai no falla. Recorro a la falta d'imaginació, l'escassetat d'idees i la mirada sorneguera del teclat que es riu d'aquestes estratègies de principant. Què original. Es podrien omplir biblioteques amb la mateixa queixa de milions ajuntalletres d'una sola frase, es podrien omplir oceans amb aquest silenci cruel. Es busquen directors d'orquestra per l'himne solemne de l'aburriment, així ens estalviariem monòlegs com aquest i com tants altres que sempre supuren llàgrimes de tapa tova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada