Conte mil·limetrat

La gata, dolç enemic casolà, amor incondicional. La gata mossega al coll per desitjar bon dia, entra en zel i proclama la seva condició de dona des de la tarima del balcó. Esgarrapades de sinceritat que s'enfilen mà amunt, colze avall, i a cada racó del genoll. El disseny animal perfecte perpetra un holocaust de bosses de supermercat des de la cantonada i quan la miro es prepara per atacar. Ja no em queden trinxeres per protegir-me quan els seus ullets acampen a l'alçada dels turmells. La gata sap fer-me somriure i es posa panxa amunt per ser acariciada i destrossa les sabatilles i desfa en petits fils el paper de vàter, la llista del súper, la nòmina de desembre, les restes dels llaços d'embolicar i algunes petites conviccions sobre l'educació dels petits animalons. La gata no fa distincions i es torna pilota de somnis entre el cubell de la roba bruta i entre el vestit de festa negre que reposa damunt del llit abans de marxar. Quan torno a casa, la gata balla al compàs del silenci i es posa a punt per la següent batalla sense saber que sempre en sortirà vencedora, que aquest feix de petits nervis i cabells suaus sempre derroten les meves defenses. La gata és qui m'agradaria ser si deixés de pensar.