M'he llevat aquest matí i no tenia cara.
El mirall m'ha retornat una imatge cruel de cabells embullats, si es possible fer el superlatiu, i... res mes. El meu reflex s'ha amagat del pas del temps i s'ha mantingut a cobert de les estúpides responsabilitats diàries que esperaven darrera de la porta, a punt per aixafar els meus somnis de color Heroic Pantone 302. Darrera el primer seient de platea del lavabo, era la primera actriu de la meva darrera història, que comptava amb presidentes del govern vestides amb taló d'agulla, sopranos virtuoses, senyores de companyia que amaguen secrets inconfessables darrera d'un coixí construït a base d'hores de punta de coixí i altres gallines de claca. Entre la pastilla de sabó i el colutori dental, la conductora de camions que m'ha semblat ser derrapava a l'última sortida de l'autopista de les excuses. M'he fumat un cigarret sense llavis i he omplert el bany de baf i el matí d'interrogants. L'home amb cara de poma de Magritte em somreia, mai l'havia vist tan simpàtic. M'he vestit sense ulls per viure un dia sense olors, en un món sense sorolls. La roba tenia el tacte de l'escalfor trista de les coses cremades.
M'he llevat aquest matí i no tenia cara.
M'he pintat els ulls de tots els colors del món, de tots els matisos de gris en un dia de tardor. Quan, a mig matí, he començat a notar la punta del nas captant la temperatura d'octubre he enyorat aquest rostre estàtic que em permetia ser totes i cap alhora. He enyorat la meva no-cara sense tenir-la, de fet. Com si fos un somni, com si els somnis fossin realitats.
1 comentari:
I jo que voldria saber si encara tinc cara o ja me l'han esborrat del tot... però tinc una habitació i un bany sense espill, la setmana passada ne vaig comprar un menudet però no em veig la cara sencera, tinc que anar menejant-lo per a mirar-me tota.
Publica un comentari a l'entrada