Hi havia silenci en aquesta petita quimera de butxaca, i també foscor. Anava vestida de llençols i el petit trajecte entre l'habitació i el bany es va multiplicar amb el son de la bombeta. Una única actriu secundaria, sense maquillatge, omplia tot el pla mentre es quedava atrapada rere el coixí. Cony de rentadora. Cony de soroll. Cony de banda sonora monòtona. Centrifugat de sentiments, massa suavitzant d'olor dolça per tapar taques que no marxen mai. El millor detergent és continuar dormint, pensava. Maltractada pel soroll constant, s'alçava cada cinc minuts a parar la màquina però, amb sorpresa, comprovava que ningú havia accionat el mecanisme. La roba tacada és rentava portes endins, entre les celles, i ningú sabia com posar fi a tot aquest procés de dissabte. Quan es va despertar va comprovar com un regueró d'aigua havia unit el recorregut entre les dues habitacions i que, dintre les temples, seguia ressonant el so somort del rentat de curta durada. Va estendre les seves pors a primera hora del matí, entre l'olor del cafè acabat de fer i un raig de sol que s'escolava ignorant per la finestra de l'habitació mentre, lentament, s'allunyava de les bugades que sempre deixen un rastre sonor i, sobretot, massa samarretes descolorides.
6 comentaris:
Sort dels cels amb núvols Magritte que, de tant en tant, ens acompanyen i ens fan somiar.
Segur que Magritte també tenia malsons... el que dubto és que hi apareguessin rentadores
Potser hi apareixien milers de paraigües i bombins que baixaven del cel cotó fluix.
O senyors amb cara de poma verda
Tot un món de somnis... surreals.
bona bugada,gran detergent, agradable dematí.
Publica un comentari a l'entrada