Imprescindible facturar el coixí per començar a viatjar fins la casa que no té fi. Arribo a la meva destinació sense cues interminables a l'aeroport i em trobo centenars de petits, cruels aprenents d'humans que volen que jugui amb ells. Els conec a tots. Eren jo abans que fos la que sóc. Des de la cantonada, em veig caure amb bicicleta i pelar-me el sec de la cama, pentinats de comunió, excursions de col·legi. El problema segueix allà, amagat darrera la porta. No l'obris, que el veuràs, sento que em xiuxiuejo, ara és l'hora del pati. Amb aquesta veu persuassiva, no puc menys que fer-me cas. Dibuixo gegants a les parets i es trenca la punta del plastidecor, no arribo a pintar els cabells, em persegueixo i em trobo sempre a l'amagatall més amagat. Les altres nenes es riuen de la que amaga el cap quan para al picaparet. S'acaba el joc amb l'olor de l'entrepà i de la goma de les cintes de saltar i ningú ha obert cap finestral que trenqui aquesta quietud pròpia dels malsons agradables, dels somnis agredolços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada