Fase REM

Em confesso sempre de matinada perquè la claror del dia no encaixa amb la sinceritat. El vestit negre de les dotze és el que millor coneix tots els trucs per guardar secrets, carícies i la cerimònia que practiquem, nit rere nit, com dos fidels que executen el vals de la prospecció arqueològica. Parlant, travessem el mantell i l'escorça. M'explico, t'explico i m'escoltes, t'escolto. Ens obrim camí a través de l'escalfor. A dos metres sota la superfície hi ha rialles; a deu, creences; a cent, sentiments contradictòris i anem engreixant la llista de parenostres, com un placebo que cria pols al costat dels barrots del llit. Hi ha un pastor amb pic i pala que aparta les pedres del camí, escolanets que medeixen la temperatura de la terra i l'habitació. Quan arribem al nucli d'aquest petit planeta fet de llençols hi ha un mar en calma -ple de llibres molls d'oracions que han escrit d'altres- i els ulls enormes fixes del confessor que miren des de la riba. Aleshores, es fa de dia.