A dos quarts de deu del matí esmorzo sola. Cafè amb llet que crema damunt d'una barra solitària, verd poma, desconeguda. Remeno amb parsimònia la cullera i em miro la cambrera, un xiclet que es mou compulsivament davant d'una persona. A la ràdio, sona un d'aquells programes matinals en el que la noia truca per posar a prova al xicot. La locutora l'enganya fent-li creure que hi ha una festa increïble -plena de dones, tangues, sexe i xampany- i que ell és l'únic convidat masculí. Ell no cedeix i declara una amor incondicional a la seva parella, un gladiador de la resistència (gran riallada irònica) que cau literalment de cul a terra quan s'adona de l'enganyifa. Em pensava que aquest programa, que em transporta als meus viatges en autobus per anar a l'institut, ja no s'emetia. Hauria d'estar prohibida tota aquesta inseguretat, aquest niu de tòpics, aquest basar de soledats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada