Un esbòs tacat amb una bata d'escolar rosa, després, un pati d'escola i molts punts de colorins, petits nius de batista amb un cordó lligat a la butxaca per aguantar el mocador. Erem una constel·lació de nervis que ens cridaven a files per anar per primer cop a escola. Hi havia Tente, punxons, però això és un fastforward. En l'intent de mirar enrere, el primer record és una taula molt llarga -els anys afegeixen metres- de fòrmica i dos nens plorant a cada cap de taula, un dels quals era jo. Els altres, vivint la primera batalla al pati i nosaltres només ens vam dedicar a pintar la nostra llàstima de colors brillants. Llàgrimes blaves, bata rosa, taula verda. Pena immensa, encabida en una caixa de plastidecor. Llàgrimes de gomets regalimant galta avall. Erem dos soldats a punt de començar una aventura i, encara amb els peus molls de la pintura de la línia de sortida, només podiem plorar per la mare, armats amb l'entrepà que no ens deviem menjar. Soldadets de bolquer, no haviem posat ni dues línies en el nostre dibuix vital i ja començavem a demanar el llibre de reclamacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada