És una suma indecent després de mitjanit. M'estiro amb els abdominals apuntant al matalàs, amb un parell de mitjons plegats apuntant al pectoral. En contra del que s'ha prescrit, l'olor de suavitzant no és un narcòtic, ni els pensaments que fan surf l'oració prèvia al somni sense record. Qui em cantarà quan no pugui dormir? Sóc un rumiant de dos cors, un que està fet de cotó i un altre que centrifuga, esbandeix, es belluga a tota velocitat. Jo era més de contes simples -de dolentes que paguen pels errors, de mesquins que perden el que havien apostat a l'última volta, de persones que no dormien amb trossos de roba abans de ser esclafats pel cansament- però, de cara al coixí i amb un decorat que dóna voltes, no hi han finals que justifiquin aquesta escena irreal, en la que la càmara subjectiva només enfoca un tros de nòrdic, un pijama vell, i els mitjons. Tires de branques verdes i vermelles lluitant per esgarrapar l'atenció de l'espectador. La sístole i la diàstole signades per American Apparel. Abans de descobrir que el final dels contes sempre és el mateix, només una petita part del teu jo que queda conscient veu -guiat per la subtilesa d'un pla que es va aigualint mentre la son ho tapa tot-que no hi ha peces de recurs que tapin una realitat que es descoloreix cada dia una mica més amb les rentades.
3 comentaris:
Jo la primera volta que me va deixar el meu Ex li vaig preguntar només una cosa, li vaig dir dis-me quin és el suavitzant que utilitza la teua assistenta. Perquè no me feia la idea de dormir sense eixe olor.
Un comentari digne d'una dama de la vostra categoria...
:)
Curiós... jo el que trobo a faltar sempre es aquella mirada.
Les olors... arriba un moment que no les noto. I això que no fumo ni he fumat mai.
Això si, quan entro a una casa no puc evitar notar-ne la seva olor. Perquè cada casa té la seva olor.
Publica un comentari a l'entrada