Gris pedra

Veure com apareixen les teranyines metàliques davant de la porta de les botigues, entre les vuit i les nou del vespre, hauria de ser esport olímpic. Ens quedariem parats veient com tots aquests maniquins dels aparadors tanquen els ulls, se'n van a dormir i anotariem l'hora al quadern de bitàcora. Aplaudiriem quan la llum nasqués a la punta del fanal. Tan silenci ens mataria, però riuries quan t'expliqués que el germà d'un colega interpreta al Dalí en un parc temàtic dedicat a Vivaespaña, en algun punt indefinit del Japó. Em contestaries que segur que ho consideraria un orgull indescriptible. En aquell moment, sortirien dues dependentes del reixat del Women's Secret, que criticarien les dues obres atrinxerades davant de la porta. S'hauria fet de nit davant d'un conjunt de llenceria -un quadre sense audiodescripció- però no ens hauriem fixat en el color dels sostenidors.