En situacions com aquestes, una pensa que el més encertat seria vestir-se de Sandy –tota rosa, tota plena de volantets blancs com la neu i somriure d'anunci de dentífric– amb una motoserra mecànica i sortir al carrer i tacar amb de la sang dels altres aquests enagos perfectes que dibuixo amb la meva imaginació. Olivia Newton John es passa al vermell escarlata per fer confessar al pobre Travolta, mentre les falanges del pobre noi volen pels aires i servidora es queda sense un sol dels correus electrònics del darrer any i mig. Per art de màgia. Mecasundena. Si fos killer Sandy, segur que el meu gmail no s'atreviria a quedar-se pelat, sense cap fulla, ni ara estaria pensant a quin hacker suborno per recuperar tantes fotos, tants telefons i tantes coses dels darrers 547 dies, aproximadament.
Sé que res del que he escrit té sentit, però és que m'he quedat sense records. I sense cap missatger al que matar. Sóc una pobra Sandy sense arguments i amb molta ràbia.
3 comentaris:
Quan passen aquests fotuts accidents és quan ens adonem de la fragilitat dels nostres records.
Molta ràbia... i impotència.
Per sort som especialistes en trobar raconets nous i en emmagatzemar-hi tot de coses que al principi sempre semblen importants :)
Doncs sí, però que voleu que us digui. Estic emprenyada amb el munt de coses que m'han fugit; fotos, escrits... a més, fa una setmana també se'm va esborrar el correu de la feina. Res tu, Ofina de Records Perduts total. Ja ho anirem superant mentrestant ja ho sabeu Travoltes, vigileu els vostres dits!
Publica un comentari a l'entrada