El pitjor de les lletres és que no es mouen de lloc un cop les hem tossides. És l’últim pensament que recordo haver construït just abans que tot fos negre dins del llit desfet encara del dia anterior, gairebé al mateix moment que un rastre que semblava la teva cara mig esborrada em va escopir a la cara tota aquesta herència cruel de silencis amb la que dormo cada nit. Potser per això l’olor a tancat em recorda els teus braços. Al matí sóc més d’implorar explicacions i exigir que se’m detalli cada pas que he fet per acabar compartint coixí amb fantasmes. Davant de l’esmorzar sóc una insolent que demana comprovar totes les factures que finalitzen en aquest ERE sentimental, revisar tota la despesa de sospirs que treuen el cap a cada paràgraf, rememorar cada enter premut amb mans que ballaven inexpertes sobre el teclat. No hi ha tippex, ni correctors de sentiments disponibles al programari lliure. I les lletres continuen aquí, tan quietes, fent mal pel seu compte i confonent insults amb floretes de la manera més dolça. Només sóc un revival de salmòdies que podria suportar certa ràbia, però odia el badall.
4 comentaris:
Ui nena, estas be???, m'ha sonat trist aquest post :-(
Vinga, vinga, ànims!!!!!
Petonets de tarda i duraders per tot el cap de setmana eh!!!!
No dona!
Tot correcte.
:)
On no hi ha res tot és possible.
On hi ha alguna cosa res més és possible.
El silencis no sempre són cruels.
Grandiós el concepte 'ERE sentimental' xD
Publica un comentari a l'entrada