Mascareta de cogombre i bilis. Així es podria titular un post que parla de preparatius d'any nou, una historia que només projecten els cinemes de barri i que parla de veïnes que apareixen estirades al replà de l'escala i un 112 que la protagonista, amb una sabata de taló i una espardenya (com es podria definir millor?) no va marcar. El final, com el de totes les histories dolentes, és previsible. Ni hi ha sang, ni fetge (si de cas foie, i no era de la cronista) ni una frase grandiosa que pugui emmarcar l'anècdota.
A hores d'ara encara no sé res més de la companya de replà, i això que afirma que li dol no tenir llum per no connectar la tele de plasma. Una visionaria que va entrar al 2009 fent pampallugues, com tants d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada