Les plaques són els sentiments de la tectònica de la vida. Tots ens movem en enormes masses de terra que ningú entén com suren en un subsòl inestable i naveguen en un magma pastós d’emocions. Quin oceà més difícil de solcar, quantes barques a mercè de les marees. Quants nàufrags perduts en illots solitaris. Quants inferns disponibles en temps de crisi.
Alguna força mou la constant que ens sembla invariable, es mou una peça i ens sentim perduts, sols en tanta corrent a alta temperatura. Llàgrimes de lava. Sentim com corre la força del volcà i del terratrèmol –ens discutim, cridem, insultem, estripem i maleïm- per tornar al mateix corrent en el que hem estat sempre, amb la herència d’un sentiment enmig de l’orgull, la vergonya i la por difícil de desxifrar.
Hi ha massa brúixoles perdudes en un mar de magnestismes de joguina. Tants homes i dones perduts a les parets de casa, Tan aprop i tan lluny. Tan poc nosaltres en aquesta terra que ens acull i que ens recorda que estem a la superficie freda per aprofitar cada moment. Perquè perdre el nord del recorregut és només principi i la primera pista per sobreviure al moviment sísmic, l’epicentre del que no es veu.
3 comentaris:
som navegants a mercè del vent, amb il.lusions de timoner
M'encanta el text que acompanya les meves bambes...i sobre aquesta superfície freda viurem sempre perdent el nord, els rumbs fixes a sovint no porten enlloc.
ruseta*
Navegants de la terra, curiosa contradicció, no? I a partir d'ara les sabates seràn les Bambes Pangeàtiques. Apuntat queda...
Publica un comentari a l'entrada