Redirecció

dimecres, 7 de gener de 2009

Pangea



Les plaques són els sentiments de la tectònica de la vida. Tots ens movem en enormes masses de terra que ningú entén com suren en un subsòl inestable i naveguen en un magma pastós d’emocions. Quin oceà més difícil de solcar, quantes barques a mercè de les marees. Quants nàufrags perduts en illots solitaris. Quants inferns disponibles en temps de crisi.

Alguna força mou la constant que ens sembla invariable, es mou una peça i ens sentim perduts, sols en tanta corrent a alta temperatura. Llàgrimes de lava. Sentim com corre la força del volcà i del terratrèmol –ens discutim, cridem, insultem, estripem i maleïm- per tornar al mateix corrent en el que hem estat sempre, amb la herència d’un sentiment enmig de l’orgull, la vergonya i la por difícil de desxifrar.

Hi ha massa brúixoles perdudes en un mar de magnestismes de joguina. Tants homes i dones perduts a les parets de casa, Tan aprop i tan lluny. Tan poc nosaltres en aquesta terra que ens acull i que ens recorda que estem a la superficie freda per aprofitar cada moment. Perquè perdre el nord del recorregut és només principi i la primera pista per sobreviure al moviment sísmic, l’epicentre del que no es veu.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

som navegants a mercè del vent, amb il.lusions de timoner

Anònim ha dit...

M'encanta el text que acompanya les meves bambes...i sobre aquesta superfície freda viurem sempre perdent el nord, els rumbs fixes a sovint no porten enlloc.

ruseta*

Agnès ha dit...

Navegants de la terra, curiosa contradicció, no? I a partir d'ara les sabates seràn les Bambes Pangeàtiques. Apuntat queda...

Passat simple

Determinants articles