"L'endemà de la Festa Major, callamenta de campanes, beixamel pansida, ossos de pollastre, ampolles buides de xampany. Apoteosi de mosques i Alka-Setzer. Al camí del cementiri, somnis esbravats de taquimecanògrafes antigues i fulles de plàtan. El tren de la bruixa ja és a mig desmuntar"
(L'Astre Intercomarcal, prologant el concert de l'Albert Pla)
"No he mai revist Albert Pla. Sembla que el tio s'ha fet famós a Hong-Kong com a actor de la peli Kung-Fu. Misteris de la vida i el plat combinat"
(Pascal Comelade, en el mateix fullet de presentació)
Els cotxes m'enlluernen quan torno a casa, ho fan en sentit real i en el figurat, perquè tots en saben més que jo. Corren per arribar a la feina a l'hora, per entrar per la porta de casa, per trobar-se a les seves cites. M'avancen per carreteres comarcals senyalitzades amb una línia contínua. El cotxe es cala. Sempre. Sobretot quan hi ha una filera de companys de carretera al darrera que esperen pacientment que m'incorpori a la nacional mentre sóc una barqueta a la deriva que lluita contra les onades de força centrífuga que provoca el pas dels camions, que no frenen sinó esquiven, perquè fan tard a les cites perfectes que no van viure, a la feina fantàstica que mai els van oferir, a aquella oportunitat única de treure la grossa. Corren per trencar els sistema del temps i arribar a la línia de sortida. Corren per ser més, per pensar més, per rebre més. Avancen a les seves pors sense posar l'intermitent. Com tots aquests cotxes que em piten cada cop que els suposo un fre momentani, una pedra al camí entre ells i totes les coses que mai van fer. Jo només vull arrencar als encreuaments sense provocar cues, per favor. I si queda algun somni a les rebaixes me'l guardeu, que me'l quedo. Sense córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada