Poso punt i a part i, a l'instant, respiro. Premo la tecla adient, les lletres se'n van cap avall i sembla que hi hagi més aire a l'habitació. Pau. A l'instant, desapareix aquella personeta asseguda davant d'un ordinador i sóc com Cristian Bale després de destrossar les vèrtebres de Jared Leto, vestit amb un impermeable transparent. Sense sang, però la mateixa cara de satisfacció. Si tingués un corrector amb un xiulet que m'avisés cada cop que faig una errada, cada cop que canvio les lletres de lloc, seria la teràpia perfecta.
2 comentaris:
Tot és molt més senzill. Només cal preguntar-se: ¿Hi ha vida abans de la mort? O també: ¿Ens agradem a nosaltres mateixos?
T
Uf, amb aquestes preguntes (i sense el cafè encara circulant per les venes) tot em sembla més complicat!
:)
Publica un comentari a l'entrada