fotos: cedides (at work)
Aixecar-se mesurant la marca que deixen els pensaments per l'autopista de la neurona i després enretirar les cames, que pesen dues tones, dels llençols de ratlles i després recordar totes aquelles estones interminables d'escriure frases sense sentit recolzada a la cantonada de la barra al carrer i després bullir aigua i fer el dinar i després tornar a la feina per repescar un tros de realitat que emmarqui tots aquests dies que barrejen les hores i després tornar al carrer per confondre'm amb la vida i les persones que l'escorten, per tornar a veure tots aquests colors que basteixen una mica el clima desèrtic que hi ha aqui dins. Just aquí.
Mal de cor,
cap pesant.
A la base, el mateix sentiment.
3 comentaris:
Quants canvis.
Això és el que passa per llegir blogs amb un lector de feeds… que no te n'assabentes quan canvien les capçaleres, els tipus de lletra…
Que punxen aquests cactus?
jaja!
Molt em temo que aquests cactus duraran poc. La idea és molt bona, però crec que trobaré alguna imatge més... bonica?
(eren de veritat, i les flors també)
a mi m'encanten els cactus!
un vot a favor de les plantes punxegudes.
(no m'he pogut aguantar :)
Publica un comentari a l'entrada