Obvietats

I, de fet és normal. És perfectament comprensible que els altres pensin que tot això té massa forma i poc contingut. Que aquesta estructura esquelètica s'assembla massa a un maniquí d'aparador; que subjecta mil paraules llampants però no té base per entendre-les. Que per més que ajunti amb fils de pescar tans verbs i adjectius i coses d'aquestes mai aconseguiré lligar res amb un argument sostenible. I què. La veritat és que no hi ha fòrmules infalibles, ni cap amulet ancestral que permeti que estiguem junts massa lluny de tot això, de tants cables i microxips minúsculs. Però seguim aquí, d'alguna manera. Potser ni ens coneixem, però compartim en un temps i espai limitat quatre línies absurdes que parlen del sexe dels àngels, però que son suficients per saber qui hi som tots dos. I això no és normal, és tan senzill que no deixa de ser extraordinari.