Sant Jordi m'ha portat aires de l'orient, i d'altres llocs. Des d'ahir al migdia, devoro «Shangai Baby» i l'últim de la Nothomb m'espera al somier que se m'ha quedat gran en un matalàs massa petit. També m'han regalat el el de la Najat el Hachmi, que s'ha convertit en una de les protagonistes d'aquesta diada que ja s'ha quedat estereotipada com a exemple de festa cultureta on es tracten els llibres com singles i els escriptors com els ídols dels grups de moda entre el Sector Clerasil.
Vivim en un món on les estilistes no duen sostens, ple de persones que canten i ballen i ploren per fer riure als que miren la tele. Un lloc on els que parlen no fan i els que no parlen, almenys ho intenten.
3 comentaris:
Que jodido tiene que ser, tener un dia entero, esos zapatos puestos. besitos
Mare meva quin mal de peus!!!! Jo no puc portar unes sabates així, tinc els peus molt ambples i pateixo molt si les sabates m'apreten ni que sigui una mica :-(
Petonets bonica!!!!
Jeje... no són meves!
Són d'una noia que vaig conéixer per temes de feina i li vaig demanar si li podia fer les fotos
Publica un comentari a l'entrada