Tinc un paper amb el meu número de telèfon florit al bolso, un garbuix de números que s'havien de convertir en un salconducte per trobar-te però no m'has deixat. No he pogut donar-te'l i ara viu mut a la butxaca esperant el seu moment. Tres setmanes d'agonia, però aquesta no era la nit encertada. Quan per fi trobes el que no sabies que estaves buscant, ja ha passat el temps d'actuar i et toca mantenir-te a l'expectativa de trobar el millor moment d'atacar.
Seré pacient i esperaré el moment encertat.
Aquesta nit, qualsevol nit, serà la nostra. Perquè les coses que existeixen tard o d'hora han de sortir a la llum. Marxar de la foscor per tornar, per fi, a la llum del dia.
Alguns passaports, per sort, no caduquen mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada