Ja tens els escenaris escollits, els actors secundaris estudiant el seu paper, has triat les preses que voldries fer, has planificat quin dia rodaràs els exteriors i la il·luminació que han de tenir les seqüències d'interior, el director de fotografia ja fa proves per aconseguir els colors més lluminosos, ja has mantingut les primeres trobades amb l'equip de maquillatge, perruqueria i vestuari per aconseguir unitat d'estil i, el més important, mantens l'acord que des d'un principi vas pactar amb el productor.
Tens carta blanca per dirigir la pel·lícula de la teva vida. Però tu, el director i protagonista, encara no saps quin és el paper que has d'interpretar. No te n'estranyis, podria ser que ni apareguessis.
Al cap i a la fi, a les teves millors històries mai ets el protagonista.
5 comentaris:
En totes les històries hi el bo, i el dolent, el protagonista i la noia, pero pensa: hi alguna pelicula sense actors secundaris?
No cal ser protagonista per ser valuos o reconegut.
Les millors histories son aquelles que vius internament sense que ho sapigue ningu.
«Al cap i a la fi, a les teves millors històries mai ets el protagonista.»
Excepte en el cas de Woody Allen: Manhattan i Annie Hall.
--
una abraçada des de NYC
Agnès, maca, la vida no té exactament el mateix patró que el guió d'una pel·lícula. Amb això no et vull dir que no entengui la metàfora (entenc el que hi ha, recorda que sóc un vell conegut). Quan comença una pel·lícula ja saps quin serà el seu final i ho saben per tant els actors, els principals i secundaris. La vida, i t'ho dic jo que he anat al Vietnam (és un dir, clar), és més aviat una sèrie per episodis, de la qual, no en coneixes quin serà el final. No saps ni si seràs un protagonista important. És possible que, d'un inici, siguis un secundari i pels tombs que dóna la capriciosa vida, després, ostentis un dels papers més rellevants. Avui, potser encara no, però, no saps si demà serà així. De moment, malgrat els cops de puny de la vida, intenta treure el cap a través de les cortines de l'escenari, no tinguis por en demanar pas, en dir-los que tu també hi ets. A tots ens arriba en nostre minut de glòria (no és un tòpic).
Anima't i segueix comunicant a través del blog les teves inquietuds. Algú les sap entendre, t'ho asseguro. Una abraçada.
m'encanta el que escrius!! faré un blog de fans teus al final!!! :)
un petonasso!!!
Felicitats pel teu bloc ¡!!!!!!!!!! Escriu sempre no paris mai de fer-ho també vui felicitar als teus “comentaristas” en especial aquest “ vell conegut” que sap entendre tant les teves inquietuds
Publica un comentari a l'entrada