Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.
-
Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia....
Fa 11 hores
3 comentaris:
Portes uns dies...apagadeta, tot be???
El no res existeix, si no existis, no podriem parlar d'ell.
I encara que pensis que dins de deu anys no ho recordares, t'estas enganyant, la memoria es incontrolable, i encara que no vulguem torna a sortir
No dona, més que apagadeta estic amb el voltatge baix, però res dura cent anys. Ja veus, m'entretinc a dividir les paraules amb síl·labes... Un petó i merci per preocupar-te, que sempre em pateixes! :)
Estimat Soler; tens raó. La memòria, com la majoria de les coses, és incontrolable. Per sort, encara hi ha coses que no podem dominar, si no tot seria massa previsible.
Publica un comentari a l'entrada