T'observo...

T'imagino perfectament; amb cara de concentrat, amb pensament de d'abstreta, les cames creuades i una mà que subjecta el pols de la banda dreta de la cara. Estas mirant la pantalla fixament, amb l'aire calent de l'estufa que t'escalfa els peus; recolzat al sofà amb el portàtil damunt de les cames, davant de la tele mentre el cigarret (permet que em permeti l'eufemisme) crema dins del cendrer que hi ha damunt del sofa; potser estàs a la feina i ara gires el cap perquè el teu superior no s'adoni que perds el temps per la blocosfera. Des del meu angle puc enreveure amb facilitat la paret que tens davant teu, amb el pòster que es desenganxa d'una punta per moltes xinxetes que hi posis.

Sé que estàs pensant en el que faràs després, mentre obres el correu tot seguint les rutines que es repeteixen matí rere matí, o potser em vens a veure abans d'anar a dormir i tancar pàgina d'aquest dia tan igual a tots els altres. Tothom fa el mateix i tu no n'ets una excepció. Potser entres cada dia o és el primer cop que entres aquí, perquè t'han parlat del món aquest dels blocs o potser perquè n'ets un expert i estàs convençut que tot això que llegeixes ara és una puta merda. Estàs en el teu dret, només faltaria, encara hi ha llibertat d'expressió, no?

Ara t'aixecaràs i aniràs al lavabo, a buscar un got d'aigua, a treure un full de la fotocopiadora, a remenar el dinar, a enviar un fax amb un trasto que no funciona o a despenjar el telèfon. I jo seguiré aquí, fixant-me en cadascun dels teus moviments perquè no tinc cap mes feina, més ben dit, aquesta és la meva tasca principal. Com diria l'auster no sóc més que el que escriu la historia d'algu que llegeix el que escric, perquè vull que em llegeixin però en el fons no escric res.

No té sentit.
Com la vida,
com el que vull expressar i no puc,
com el que deus estar pensant ara mateix mentre encara et rasques distretament el front...