Cada dia cometo menys actes irracionals, més o menys com tothom. A vegades enyoro esquitxar els que passen xafant el toll de la cantonada i enfonsant les botes d'aigua fins els turmells. O menjar xocolata fins que el negre em pinta la comissura dels llavis. O ballar al mig del carrer quan tot es fosc i els veïns que l'endemà s'han de llevar d'hora em maleeixen. O tot alhora, o res de tot això.
El que realment enyoro és no sentir el síndrome de culpabilitat que apareix puntual quan no em permeto ordenar-me calma i tranquilitat. Vull pau, però la meva vida està farta de sentiments que callen, converses que no diuen res, llargues estones asseguda i tremolors que em fan sentir culpable després. Tinc ganes de fer coses salvatges, però costen tranquilitat i absència de culpabilitat.
Quan acabi aquesta missa de dotze, m'aviseu i anem tots junts a perdre el cap.
Perquè ja toca...
1 comentari:
Jo m'hi apunto!
Publica un comentari a l'entrada