La meva nova màxima, en la que demà deixaré de creure, diu que quan un se sent destruït física i moralment s'ha de refugiar en les coses que alimenten els sentits. Ahir a la nit em van passar un llibre que resa sobre les parres mentals del massa famós Charles Manson i em vaig adonar que tot el que llegeixo últimament només parla del White Album dels Beatles, inclòs Beigbeder i les seves depressions en clau de campanya publicitària.
Paul McCartney està mort, Manson mereixeria estar en el Sunset Cabaret de l'Almenar, si fos dona, i jo m'he comprat el White Album (edició trenta aniversari) a veure si puc començar a estripar les teranyines que em fan bola just per sota de la nou del coll. Si Polanski llegeix això no crec que li faci gràcia, però no tinc el gust de compartir-hi massa sopars últimament. Això no és nou. Últimament, tothom amb qui vull parlar sempre comunica.
1 comentari:
Aïllat en aquest refugi tant com creguis i protegeix-te dels que, sense voler, et fan mal. M’agradaria poder entrar-hi i treure’t, momentàniament, el mal tràngol que t’ofega però sé que no puc ajudar-te més enllà del consol i l’empatia.
Refugiat, reflexiona i quan creguis que recuperes les forces, torna a donar la cara a una realitat que no ha estat mai idíl•lica però a la que has après a sobreviure i, forçosament, a conviure.
És la única manera de sortir d’aquest passatge del terror en el que la incertesa es converteix en una mala companyia de viatge i la por ens guia cap a cruïlles poc recomanables.
PD: Pel que fa el Sr. Manson, ni amb una vasectomia entraria al Cabaret.
Conec altres perfils més interessants que les d’aquest llunàtic.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada