Esteu al sofà. Tu i l'altre, que va variant: la companya de pis, la mare, el pare, els amics... sempre amb el tema tabú que fondeja sobre les càlides aigües de la calma falsa. Tot i que sempre hi és no se'n parla, com si obviar-lo fos la excusa perfecta per oblidar-lo, ni que sigui una estona. Però, no saps massa bé el perquè, la televisió sempre s'ocupa de retallar-lo per deixar-lo ben gros i aïllat davant dels teus ulls.
Tan li fa com sigui de profund el forat on has amagat el teu problema. Les sèries de la televisió, les tertúlies, els anuncis i els programes de mitja tarda parlen de la teva realitat com si t'estiguessin parlant a la cara. Si hi ha algú malalt tot el dia es parla de quimioteràpies, si algú s'ha quedat sense feina el paro es converteix en el tema estrella del dia. Si casa teva es queda buida, hi ha el Cor de la Ciutat per recordar-te com és de dolorós un divorci. En directe per la teva ment, amplificat per les ones terrestres de la televisió.
Però ja està bé, penses, ja és bo que se'n parli. Però no pots mirar a la cara de l'altre. Mentre la televisió clama ben fort les teves pors, no tens collons per desviar la vista de l'aparell per por de veure el seu delicat senyal de les llàgrimes. Saps que per ell/ella és més dur, però no pots girar-te per dir-li res, perquè aleshores et descobriràs. Seràs dèbil davant dels seus ulls, i no t'ho pots permetre. Però no ens enganyem, ho ets.
I mentrestant lluites per amagar les teves pors, la televisió ja ha canviat de tema. Comença un altre programa i et gires, finalment. Canvieu de tema, feu una rialla buida i sembla que tot ja hagi passat. Ella, la cega i freda televisió, ja ha marcat el ritme dels teus pensament una altra vegada...
Els cecs, a vegades són els que hi veuen més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada