Cap a l'abisme!

Després d'un any força convuls se'm fa estrany començar a pensar -de debò- que demà tanco aquesta porta. Ara fa just dotze mesos em van confirmar que començava a treballar al Nàstic el 3 de juliol. Aquest 22 de juny acabarà aquesta etapa, marcada pel desconcert, alguna alegria aïllada, el descompassament entre el tedi i l'excès de feina i la sensació de no saber massa -encara- qui sóc.

El Reggus de l'any passat i les festes de Sant Joan van ser el tret de sortida cap a dotze mesos que es resumeixen en treucades, faxos, correus electrònics, cafès, aire acondicionat, fotocòpies, rodes de premsa, acreditacions i invitacions, passar trucades, blocs i tabac. En aquests quasi 365 he vist;

2 presidents

3 entrenadors

Com el meu cabell passava del ros destenyit al marró xocolata, per acabar amb el meu color natural

2 Consells d'Administració de la SAD

2 alcaldes de Tarragona

2 xicots frustrats

La fi de dues carreres acadèmiques

La mort de El Fary

Desestructuracions del cercle d'amics, les meves creences i de la meva autoconfiança

2 caps: una baixeta rossa i un alt moreno

4 bolsos nous

2 mòbils

1 mp3 fallit

Encara a la taula de la feina, no sé què és el que conservaré d'aquests dies que han marcat amb la força d'un tatuatge les rutines de la oficina, les envejes i la falta de confiança, però també la satisfacció de la feina feta, els riures i el silenci compartit de manera agradable. Llegint tot això, qualsevol diria que estic a punt de mutilar-me un braç amb la punta del llapis. Però res d'això. Quan passi una setmana d'anestèsia (dormint molt i fent platja) penso tornar a la càrrega del món laboral amb coneixements adquirits i noves il·lusions. Com sortirà? No en tinc ni idea. Però aquest cop espero no acollonir-me... (no veieu com creuo els dits sota la taula??)

Què vindrà a partir d'ara? Tot i que tinc una resposta exacta, no sé encara com respondre la pregunta...