Redirecció

divendres, 20 d’abril de 2007

Ain't No Sunshine...

Lluitar contra la clau per obrir la porta de casa, amb el pany cada dia més petit i estret. Encara amb el somriure pesat de tantes hores de xerrar i ballar, un somrís que aguantes impostat des de fa hores. És un posat d'aquells que tenen només una part de real, però que no per això deixen de ser-ho. Un petit somriure que amaga un toll de llàgrimes que no tens cap mena de ganes de treure, perquè en el fons saps que és inútil. Inútil i impossible... a més, ja que estàs rient, no tens cap ganes de deixar de fer-ho. Millor riure de caigudes que no pas plorar per ensopegades.
Estirada damunt d'un llit que es separa poses la cançó i la veu d'Horace Andy ressona per l'habitació, xoca a les cantonades i penetra directament a les neurones. Ain't no sunshine... when she's gone... amb veu dolça, com un secret que no es pot acabar d'explicar. Mig despullada damunt del llit, mentre lluites per treure't unes mitges que no acaben d'alliberar el peu, penses en l'endemà. Vestir-te, agafar el bus corrent, treballar, tornar a casa, fer el dinar, xerrar amb la Maria mentre fas el dinar... mentre penses i organitzes confusament, l'habitació és va fent gran i petita, estreta i ampla. Canvia de forma com tu d'humor.
When she's away... el tio segueix cantant quan et treus les ratlles del maquillatge de la cara. Quan, lentament, destenyeixes del rostre tot el que és figurat, disfressat i exagerat. I et quedes només amb el que ets tu; dos ulls, un nas, una boca i mil pensaments perduts que a vegades trobes, però mai quan els busques desesperadament. Perduda en tu mateixa, però igualment trobada.
La cara que té por...
de malalties incurables que surten a House
de les persones que estafen amb els sentiments
de no complir els seus objectius per no tenir-los massa clars
de que el telèfon no retorni una veu amable
de no poder pagar factures sense remitent
dels que van armats amb banderes que duen l'aguila imperial
d'exàmens per venir i notes per posar
dels escarabats
d'adormir-se l'endemà al matí
When she's away, away, away...
I si ja fa estona que ha marxat? T'ho preguntes, just a temps per adormir-se entre les notes de la cançó que ja fa estona que ha deixat de sonar. Potser ja no hi ha llum del sol, però sempre queden nits per ballar amb els seus reflexos... per sort
PD: Els dies que tinc les hormones alterades algú m'hauria de lligar les mans per impedir que m'acosti al teclat...

2 comentaris:

luisildo ha dit...

com que lligar les mans per no picar al teclat? nununu... això del teclat se't dona molt bé!!!

Marta ha dit...

oi tant! acabo de descobrir aquesta pàgina i m'encanta! quina manera d'escriure... quina enveja! et segueixo llegint i espero que no paris mai! alteració! alteració! (d'hormones...)

Passat simple

Determinants articles