Redirecció

dimecres, 21 de febrer del 2007

Vasopresina i fenietilamina


Senyores i senyors; trobar al príncep/sa blau/va ja no és qüestió ni de sort, ni d'oportunitats ni d'afinitats. Si us créieu -ai las!- que era una pura qüestió de l'atzar aneu ben equivocats. Un ambient tan poc romàntic com un laboratori ple de matrassos i tubs d'assaig pot donar explicacions clares i concises sobre el que passa en el nostre llit de llençols de seda. Quan acabeu de llegir això, estic convençuda que convindreu amb mi que, realment, això dels sentiments és pura química.
La sensació de papallones, irrealitat i nervis que normalment acompanya al principi d'una relació -el que abans anomènavem estar enchochat- ve provocada per una hormona anomenada feniletilamina. L'eufòria i atracció que acompanyen els primers mesos d'una relació no venen donats per la persona estimada, sinó per la segregació d'aquesta molècula, que presenta característiques comunes amb les anfetaimes. O sigui; que si sou romàntics i us enorgulliu de no consumir drogues sintètiques ja us podeu tirar per la finestra.
La feniletilamina no es segrega de manera contínua. Passats uns mesos inicials -els de no tocar de peus a terra- aquesta substància deixa de sgregar-se a poc a poc. Se suposa que a partir d'aquest moment és quan el nostre organisme comença a produïr endorfines en determinats moments. Aquestes i altres reaccions químiques fan possible el sentiment que se suposa que és més durador i enriquidor. Ho heu endevinat; estem parlant de l'amor.
I com cuidem el nostre niuet de serotonina, rams de flors, confidències, feniletilamina i fluxos varis? Doncs no cagant-la i estant lligadets a aquesta nova i fabulosa parella. Aquí ve una altra rebelació sorprenent. Les persones que se suposa que són incapaces de ser fidels es veu que és perquè no segreguen la suficient quantitat de vasopresina. Diversos científics ho han estat estudiant (ja us ho podeu imaginar: potingues amb rates i mosques del vinagre) i es veu que les persones que són capaces de ser fidels a la seva parella forever no han de donar les gràcies a la seva força de voluntat, ni a les múltiples qualitats de la mitja taronja... sinó simplement a la química orgànica. Les meves més sinceres condolències als romàntics.
I on queda la idea de la bojeria de l'amor, de la irracionalitat de les emocions? Enlloc. Tot controlat, dominat i pautat per reaccions exògenes d'alliberament de calor.
El que encara no he trobat és cap explicació sobre la gelosia (quina deu ser la molècula que la provoca, ja que es veu que tot acaba tenint el seu què químic) però ja que sembla que estem a classe, us mano una mica de deures. Entreu i proveu de fer aquest test sobre gelos, a veure què en surt. Jo també el faré i si algú em comenta el seu resultat servidora farà el mateix.
PD. Ja ho sé, tot això ho van dir dilluns al El Club de l'Albert Om. Ho vaig veure, em va sorprendre i he estat xafardejant cosetes sobre el tema. Tot és veritat. La vida...

Passat simple

Determinants articles

Creative Commons License