Propera Parada: Camí de la Cuixa

La noia musulmana que seu sempre a l'última filera ha canviat el mocador del cap. El d'abans era de color marró i ara en porta un de color cardenal. Abans sempre em mirava de cua d'ull, però últimament ens haviem tornat unes veïnes de viatge matinal, que s'ignoren mútuament en un acte de muda simpatia. L'última vegada que ens vam veure, el punt que marcava com duia la teòrica de cotxe assenyalava que ja li quedava menys per pujar a exàmen. A veure si té sort...

La parella de senyores que van cada matí a gimnàstic al costat de la Diputació diria que sempre portaven la mateixa jaqueta de chandal (a mi és que no em surt escriure-ho de cap més manera). Durant sis mesos, he escoltat cada dia els seus remeis casolans per combatre la calor, els maldecaps que els dónen els néts, la llista completa dels regals de Nadal i el receptari complert de dinars d'entretemps.

Un buf nerviós del meu company de seient em va assenyalar que era el dia escollit perquè la senyora Déjamesentarqueestoycansada fes acte de presència. Ja la trobava a faltar i durant l'últim viatge no podia faltar... Un viatge de vint minuts amb aquest prodigi de la humanitat pot convertir-se fàcilment en una odissea perquè aconsegueix que tot el vehicle s'adoni fàcilment de la seva presència; parla alt, no dubta a usar la violència verbal amb qualsevol dels jubilats, no dubtarà a donar un cop de colze per seure i el seu diàmetre de cintura no pot passar desaparcebut per moltes dioptries que facin trontollar la mirada. La punki entre les punquis, espero trobar-la ben aviat... per seure el més lluny possible d'ella.

I últimament pujaven estudiants de la facultat. Amb els apunts de redacció i locució i les carpetes de la URV netes i polides. En èpoques d'exàmens recitant en veu alta les característiques de la redacció audiovisual i, si no, alegrant el vagó amb sabates Converse de tots colors, rastes, palestins i samarretes de topets. La parelleta que es dóna la mà, mentre miren per la finestra a primera hora del matí i que ara estaré uns dies sense veure... a no ser que decideixin ocupar la primera hora del matí en activitats més relaxades que anar a classe.

Doncs això, que amb el canvi d'horari m'hauré d'acostumar a deixar enrere la microfamília de l'autobús que havia anat construïnt durant els darrers sis mesos. Seria totalment desproporcionat despedir-me d'algú que no conec? No en tinc ni idea, però per si de cas optaré per no fer-ho, mai se sap... potser algun d'ells també canvia l'horari i mel's torno a trobar en algun altre viatge.
Per petita que sigui Tarragona, està plena de parades on esperar el bus.