Redirecció

dissabte, 13 de gener de 2007

Caixes


Estàs obrint, molt a poc a poc, la tapa d'una caixa de color adolescència. Observes molt atenta la lluïssor de les tapes resplendents, els extrems segellats d'aquesta caixa perfecta i l'admires. Orgullosa, tens la certesa que cap altra caixa podrà igualar-la en perfecció i per aquest motiu mires de disfrutar del moment. No saps què és el que vindrà després d'aquesta caixa i tampoc massa interès per esbrinar-ho.

Però, mentre encara no has tingut temps de gaudir de la visió de la caixa, se'n comença a veure el fons. Just al cul de la caixa n'apareix una altra, d'igual mida però amb una tonalitat diferent. Gairebé sense adonar-te'n, sense ni voler-ho fer realment, treus la caixa de dintre de l'altra, que comença a desaparéixer. I tens una altra capsa amb una altra tapa per obrir.

La nova caixa té una iridiscència de joventut. Ja no recordes què és el que tenia l'anterior que la feia tan perfecta perquè aquesta sí és la definitiva. El seu color supera amb escreix el de l'anterior. Comences a explorar els racons d'aquesta nova construcció; el seu color potent i la sòlida unió de les seves juntes. Poc a poc, mentre encara estàs meravellada amb la nova estructura, veus que aquesta caixa és precisament perfecta perquè té petites imperfeccions, diminutes esquerdes, contradiccions diverses que és el que la fan única i diferent a totes les altres.

Estàs a gust amb la nova caixa. Els racons que no són perfectes, els cantons descolorits fan que et descobreixis a tu mateixa. Però, de manera quasi imperceptible també aquesta caixa va obrint-se i, molt lentament, va mostrant el seu contingut...

Ho heu endevinat. La nova caixa té un altre to diferent, un color de responsabilitats, de feines amb horaris fixos, de desfer-se de minuciositats com l'hora de tornar a casa, demanar diners per anar a sopar i permís per portar amics a dormir a casa. La nova caixa presenta més imperfeccions, però més reptes. I és això, precisament, el que la fa encara més atractiva que les anteriors.

Tot i que, no ens enganyem, hi ha tapes que costen molt d'aixecar...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La pitjor capsa que et pots arribar a topar és la de cartró dels detergents “Elena” abandonada al contenidor i mig mullada a causa del gebre de la matinada i la fortor amarga del pixum de gat en zel. Esperem que ni tu ni ningú l’hagi algun dia d’obrir (si es que encara li queda tapa per poder fer tal acció).

Miss Bizarre

PD:M'agrada la teva nova caixa, és imperfecta, experienciada, realista i vital.

Anònim ha dit...

La caixa que no té secrets, no pot ser caixa, és un mer recipient, incipient, decadent. La sorpresa de la caixa, del dia a dia, la meravella de despertar a tremp d'alba...la caixa té racons calidoscòpics, irradiant llum i color,on, a posteriori, ens mostra l'experiència d'allò viscut en aquell dia tant intens...

Henry de Tarragona 21/09/2007

PD.Enhorabona per aquest blogg

Anònim ha dit...

Sincerament, es tot un luxe vore les coses que es poden dir. Si les diu algú amb qui vas topar un bon dia, i que coses del destí o bè la estupidesa humana, fan que les llegeixis segles desprès d'haber perdut aquell encisador moment.

M'alegro Agnès, es realment allberador voret.. en la llunyania.

Atentament, un subjecte al qui li vas dir que era 'un sol'.

I no ho oblida

I.M.R

Passat simple

Determinants articles