I ja no veig el món només amb l'organisme que m'ha tocat. Començo a entreveure la realitat amb els ulls que tu em dónes, dia a dia, a través de la pantalla. No penso en tu. No hi penso gens. De fet, la meva vida és megainteressant i superexcitant -ai, porfa- i no tinc temps per dedicar-li a la teva personeta però... Quan em quedo amb la mirada perduda en les imatges que surten per la televisió m'imagino que potser ets tu qui les rubrica i em poso vermella, m'amago amb el coixí del sofà pensant que potser em mires amb cara acusadora des d'algun punt del menjador. Com si això fos possible...
Continuaré endavant, seguiré provant d'imitar-te com una criatura. Quan em posin davant una càmara l'agafaré amb aparent tranquilitat i semblarà que he après alguna cosa, que encara retinc algun tipus de coneixement. Entre megapíxels de noms desconeguts, sistemes de compressió incomprensibles i balanços de blancs impossibles intentaré imaginar-te... petita persona que no ets ningú i més d'una persona alhora. Desig impossible. Somni que encara no ha estat desitjat.
I no et pensis que ploro pels racons mentre busco la manera d'interpretar aquesta realitat que, cruelment, em dibuixes. No en tinc massa ganes. Més enllà del teu trípode hi haurà altres estructures on aguantar-me, altres imatges per veure, més arguments per seguir... Ja ho diuen, quan alguna cosa mor abans de néixer s'ha d'anar al llimb dels somnis no realitzats per recurperar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada