Obsessions Laborals

Les coses que més em fan perdre la paciència de la meva feina

-Que la meva jefa desaparegui durant tot el matí, amb la conseqüent calma que això provoca, i faci acte de presència just vint minuts abans de l'hora de marxar, sempre carregada d'encàrrecs estúpids, mal explicats i -evidentment- UR-GEN-TÍS-SIMS!!!

-Rebre trucades de temes prioritàris, dels que tothom suposa que estic perfectament assabentada i dels que jo evidentment no plego ni les beceroles. O el que és el mateix; haver d'atendre amb formalitat, discreció i amabilitat uns clients que no sé ni qui són d'uns temes que no sé de què van (de fet, la majoria de temes no sé de que van...)

-Que aparegui algú de la oficina, evidentment estressat, i ens pregunti per algun tems que porta la nostra jefa i donat que ella no hi és, dónin per suposat que la Yolanda i jo ho solucionarem o almenys li consultarem a ella. Trucar a la meva jefa quan no hi és amb un problema= assassinat habemus!!!

-Que CADA MATÍ la dona de la neteja buidi la paperera fent un soroll comparable a un huracà, parli a crits a l'alçada de les meves orelles calcificades i ens deixi el despatx amb ferum de matamosques que ofega.

-Que algu et cridi perquè li has de solucionar un problema urgent i, quan hi arribes disposada a ser la solució infalible que espera, resulta que et cridava per fer unes fotocòpies (això també val per fer un cafè i enviar un fax).

-Que cada vegada que et toca anar a buscar l'esmorzar algú de la oficina (que està entretingut fent feines de delicada importància com ara enganxar cromos de futbol a l'àlbum, això és verídic) et digui alguna cosa com "i què bé viviu que podeu anar a buscar l'esmorzar!"...

-Que cada vegada que apareix algun d'aquests jugadorets de futbol que tenim aqui, que sempre van vestits tots monos i guapets ells, tothom (absolutament tothom) els faci la pilota descaradament i els diguin gracietes, encara que siguin més durs que una rosquilla.