Sí, ja sé que començo a ser pesada amb el tema (amb els que mantenim converses sovint ja sabeu que acostumo a ratllar bastant sobre coses trascendentals) però és que estic absolutament esgarrifada. A vegades em sento massa jove per ingressar en el complicat món dels adults, però tampoc encaixo en llocs on abans em sentia a gust.
Com se'n diu, la crisi de final de carrera? Si sumem una feina diguem-ne curiosa (on a vegades em toquen tasques subrrealistes, bronques amb la meva estimada jefa i altres el buit total...) a una facultat desèrtica i amb horaris estranys i li afegim una situació personal complicada doncs... què vols que t'hi digui. Més que una crisi és una borrasca tempestuosa en tota regla!
No tot han de ser penes, no us penseu. Però sí que és ben certa aquesta sensació de no acabar d'encaixar en cap lloc; els llocs on estaves genials de festa et comencen a semblar horrorosos, les converses que abans t'omplien ara semblen buides i les persones en les que confiaves cada cop més fan la seva vida (sense ànims de fer retrets estúpids). Hi ha moments en el que ets un vell en un món de joves i altres una criatura en una societat d'adults...
Em sembla que aquesta és la última vegada que em permeto el luxe de queixar-me una i altra vegada per aquest tema. A vegades un acaba fart de sentir-se queixant sempre de les mateixes coses... Intentaré trobar nous temems de desesperació.
Com se'n diu, la crisi de final de carrera? Si sumem una feina diguem-ne curiosa (on a vegades em toquen tasques subrrealistes, bronques amb la meva estimada jefa i altres el buit total...) a una facultat desèrtica i amb horaris estranys i li afegim una situació personal complicada doncs... què vols que t'hi digui. Més que una crisi és una borrasca tempestuosa en tota regla!
No tot han de ser penes, no us penseu. Però sí que és ben certa aquesta sensació de no acabar d'encaixar en cap lloc; els llocs on estaves genials de festa et comencen a semblar horrorosos, les converses que abans t'omplien ara semblen buides i les persones en les que confiaves cada cop més fan la seva vida (sense ànims de fer retrets estúpids). Hi ha moments en el que ets un vell en un món de joves i altres una criatura en una societat d'adults...
Em sembla que aquesta és la última vegada que em permeto el luxe de queixar-me una i altra vegada per aquest tema. A vegades un acaba fart de sentir-se queixant sempre de les mateixes coses... Intentaré trobar nous temems de desesperació.
Port de Tarragona: 5 a-m. El millor del Port? Les parets del local, que ens van servir d'estudi fotogràfic improvitzat...
2 comentaris:
M'agrada molt la camiseta....
Poca broma, reina, que este paper és exactament lo mateix que lo que té mangermana al menjador de casa...què vols, els de santiago sempre hem tingut un puntillo hortera. Cases com a pubs i als pubs estem com a casa
Publica un comentari a l'entrada