Em considero una persona sociable. Tinc més o menys amics -qui realment pot comptar quants amics de veritat té?-, uns pocs enemics com tothom i un bon nombre de coneguts de diferents àmbits. Quan era petita, tots els professors es queixaven de la meva capacitat desmesurada de parlar amb el company del costat, provocant que ens despistéssim tant ell com jo del que ens estàvem explicant.
Tot i això, moltes vegades quan vaig pel carrer –pensant en les meves coses, en el que faig i en el que m’agradaria fer o en qualsevol cosa- i veig a alguna persona coneguda m’agafen unes ganes terribles de girar a la primera cantonada. No és que aquella persona em caigui malament. Simplement, que dedico el meu temps i les meves ganes a qui vull i, en aquell moment precís estic molt a gust amb mi mateixa.
No em passa amb els amics de veritat. Només amb aquells coneguts que coneixo, però no el suficient com per establir-hi una conversa massa personal. Veig a la persona de lluny i… simplement em fa mandra mantenir una conversa sobre temes que no ens interessen a cap dels dos. Suposo que a tothom li passa i que, al cap i a la fi, no sóc tan borde.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada