Redirecció

dimarts, 23 de maig de 2006

L'hora tonta...

Una tragicomèdia sobre l’ús del temps

Un curiós malestar em va despertar un bon matí d’un dia fred i humit de desembre. Després de passar-me un matí regirant-me entre els llençols vaig decidir que el més sensat seria fer una visita al metge per no haver de recórrer a l’automedicació, un terme que els nostres estimats doctors solen pronunciar amb una cara de despreci considerable.

Sentint que estava actuant de manera correcta, em vaig dirigir a l’ambulatori més proper per tal d’aconseguir que em visitéssin. Quina va ser la meva sorpresa quan les infermeres de la recepció –amb aquella amabilitat genuïna que les caracteritza- em van afirmar que, sense un metge de capçalera assignat, no tenia més remei que esperar al final de la tarda perquè em visités algun dels professionals del centre.

Vaig asseure’m pacientment a la sala d’espera i vaig poder dedicar-me observar els que serien els meus companys durant una bona estona. La parella d’avis amb jaqueta de llana blau-marí que ja han esgotat els temes de conversa, la mare amb posat nerviós que sostenia un nen petit que no parava de plorar, un pare que llegia un diari amb aire distret i anava amb amb una nena que devia no devia tenir més de tretze anys... tots allà, units pels nostres respectius mals i per les silencioses mirades que llençàvem al nostre canell per tenir controlada l’hora. La gent d’avui dia estem poc acostumats a estar asseguts sense fer res.

Quan et trobes perdut en una cadira sense cap ocupació és quan aprens ràpidament el valor de mitja hora (a menys qe corris per imprimir un treball que s’ha esborrat a última hora). Al cap del que em va semblar molta estona, una doctora jove, amb cara amable em va convidar a passar. Ràpidament em va diagnosticar una otitis –oh, gran sorpresa!- i em va omplir de receptes.

El meu affaire amb les meravelles de la Seguretat Social no feia més que començar. Devien ser un quart de nou tocats quan vaig sortir de l’ambulatòri (després de saludar enèrgicament a les meves amigues infermeres i les seves barres desbocades al ritme del xiclet). La primera farmàcia a la que em vaig dirigir em va rebre amb el fred soroll metàlic de la reixa abaixant-se. Com podia ser? En la meva desesperació per poder trobar una farmàcia que encara estigués oberta, vaig començar a anar més ràpid per poder trobar alguna farmàcia que encara respectés l’horari que marcava a la porta. No en vaig trobar cap pel camí. No vaig poder evitar comparar-me amb els Homes Grisos, que corrien per aconseguir el temps dels humans amb el piti entre els dits.

Estava en mans de l’hora tonta. Mitja hora d’inactivitat forçosa. No podia córrer contra el pas del temps. Fins les nou del vespre, mitja hora més tard, no començava el torn de les farmàcies de guàrdia. I que passava amb la mitja hora d’entremig, ningú hi havia pensat? Perquè només quan ens falta el temps ens adonem del seu preu valuós? Les cares d’altres que es trobaven en la mateixa situació –uns quants- em van fer adonar que no era la única indignada per aquesta desprotecció que ens assignava el nostre sistema sanitàri.

Heu perdut mai un autobús o el metro a l’últim moment sense poder evitar-ho? Puc assegurar que la sensació és la mateixa. Tanta estona desitjant que el temps passés ràpid per acabar sospirant pel contrari. Contradiccions del nostre sistema? No ho sé. Només sé que vaig maleïr la meva mala gestió del temps i vaig buscar el nom de la primera farmàcia de guàrdia per dirigir-m’hi. I allí m’esperava la que havia de ser l’última etapa de la epopeia; unes persones que em recordaven sospitosament als meus companys de sala d’espera fent cara d’impacients davant d’una finestreta mig tancada, com si fóssim encara a l’època de les cartilles de raccionament. Per acabar-ho d’adobar, es va posar a ploure.

Quan ja estava a la cantonada del meu pis, una resplendor verda reflectida damunt les rajoles mullades del carrer em va fer aturar. Davant meu una creu verda que em va semblar gegantina feia pampallugues com si es rigués de mi, i tenia motiu. Ironies del destí, tenia una farmàcia de guàrdia just a la cantonada de casa meva i no havia tingut ni un moment per adonar-me’n. Tan temps perdut i tan mal aprofitat. Crec que de darrere la cantonada vaig sentir l’eco de les riallades del Déu Cronos, que literalment plorava entre riallades recolzat en el seu enorme rellotge de sorra.
De motius crec que no n’hi faltaven.




Aquí no estic buscant una farmàcia inútilment, sinó celebrant la victòria del Barça... Incongruències del món de la informàtica o el meu ego pujat, escolliu...

2 comentaris:

Fèlix Llopart Miquel ha dit...

Qui són els Homes Grisos? M'encantaria que me'ls descrivissis.

Jomateixa ha dit...

Bones!!!

Més que descrivir-tel's, et recomanaria un llibre que et resoldrà el dubte: "Momo" (Michael Ende)

Ja veuràs com després de poques pàgines pillaràs de que va el tema...

Passat simple

Determinants articles