Redirecció

divendres, 12 de maig de 2006

Conte per a tots...





STAFF DE PERSONATGES:

El príncep protagonista serà el Príncep amb majúsucles, que per alguna cosa és el personatge principal.
La noia del conte serà la Princesa.
La noia que quasi és la noia del conte serà la Quasiprincesa.
El Tocapits, personatge secundàri però no menys important.
LaColla, perquè tot noble necessita els seus cortesans.
Els Mestres, pels seus valuosos consells.
El Quasipríncep, pel seu paper inexistent en aquest conte.



Capítol 1
Hi havia una vegada en un país molt llunyà...

Un petit príncep (situat en un planeta conegut) va conéixer una noia que havia de ser la seva princesa. No, no... siguem sincers, això és un conte per als més petits i juganers de la casa. Als nens els agrada que els expliquin la veritat... o no?

Com sempre passa (en un ordre o un altre), el protagonista va conéixer dues noies que havien de ser les seves princeses tota la vida. En els seus pensaments en techinocolor, s’imaginava entremig de les dues, rebent abraçades a parts iguals de la Princesa i la Quasiprincesa. I així havia de ser, perquè en els contes sempre acaben amb un final feliç i ell era el Príncep, el nostre heroi. Ningú li havia explicat mai un conte sense final feliç. El nostre jove príncep, estudiant de filosofia i cercador de noves experiències, alimentava la seva jove sang blava amb somnis adolescents on les dues damisel·les vestien suaus sedes i robes transparents.

Però no patiu, que aquest conte només acaba de començar...


Capítol 2
Exploràcions mamàries

Com qualsevol home que se sent atret per una estètica femenina cuidada, el nostre jove Príncep aviat va trobar la manera d’obtenir els favors de la Quasiprincesa. Semblava que la seva empresa aviat seria una realitat i que podria disfrutar del Paradís Terrenal promés amb les dues donzelles. Però els designis de l’atzar són sovint intrincats, i tot seguit podreu comprovar com en qüestió sentimental sempre apareixen nous problemes, moltes vegades insalvables.

Com ja hem avançat abans, Quasiprincesa i el Príncep van establir les bases del que seria una relació de parella. Però no tot era de color de rosa; per la seva banda, la Princesa va seguir el mateix exemple amb un personatge que aviat va esdevenir indesitjable per al nostre protagonista. És aquest el moment en el que apareix en escena el Tocapits, l’antagònic que tot conte ha de tenir perquè és dónin situacions de lluita entre aquest i el personatge central.

El Tocapits era un tipus normal i corrent, no hi havia res en la seva personalitat ni en la seva aparença física que demostrés el perquè havia aconseguit una noia tan diferent com la Princesa, però en aparença els dos semblava que estaven d’allò més a gust. Eren famoses les exploracions de les glàndules mamàries de la princesa que el tocapits executava cada dissabte a la tarda entre els seients del cinema Tívoli. Semblava impossible que els altres espectadors de la sala –tots ocupats en activitats que diferien notablement del visionat de la pel·lícula- no s’adonessin de l’espectacle repugnant que oferien els dits del Tocapits damunt de les sines de la Princesa. El príncep, com si fossin aquelles les imatges que s’exhibien en pantalla, no podia apartar la vista d’aquella mostra grotesca de possessió i va decidir posar-hi remei.

Parlaria amb ella i intentaria convéncer-la perquè esitugués amb ell. Decididament, havia de ser ella la seva xicota. Però el Príncep no podia suposar ni per un instant el que suposaria això.

Capítol 3
El moment definitiu de la renúncia

-M’agrades, m’agrades molt. Per què no abandones el Tocapits i estàs amb mi, Princesa meva?
-A mi també m’atreus moltíssim. Però estàs amb la Quasiprincesa.
-Dona, què hi té a veure això ? M’agrades molt més tu, i a més a més, no puc resistir veure com el Tocapits et mugoneja descaradament.
-Si deixes la Quasiprincesa i comences a sortir amb mi tot estarà solucionat...

Com?
Solucionat?
Per primera vegada a la vida del nostre jove Príncep algú li va demanar que renunciés a algú per algú altre. La renúncia de l’amor en aquell moment li va semblar una cosa cruel i ràpidament va veure com s’esfondraven les seves esperances de poder disfrutar de les dues alhora, com sempre havia passat en els seus somnis. El nostre Príncep va entendre que no podia tenir dues noies, que havia de triar ja que només una podia aspirar al títol de cortesana consort. Mai ningú l’havia obligat a triar i això ja va ser com tocar fons, d’una manera o altra.

Encara amb el gust de fel a la boca per l’obligatorietat de la renúncia, va decidir abandonar la Quasiprincesa per convertir-se en el Príncep perfecte per la seva Princesa. És en aquest moment de la història quan el narrador perd (quasi) el rastre de dos personatges secundàris memorables, com són el Tocapits i la Quasiprincesa, actors de repartiment magnífics per aquesta tragicomèdia sobre els primers amors...


Capítol 4
El Príncep i la Príncesa per fi junts en el País de les Meravelles

I així va ser com el Príncep i la Princesa van començar a viure felicos. I aquest seria el final del nostre conte si fos una història normal i corrent, però estem parlant d’un fet real i les seves peripècies només acaben de començar. Molts contes acaben quan la història just comença, però aquest no és el cas d’aquest relat...

Els dos joves protagonistes van començar a viure la seva relació dins de les convencionalitats de la Barcelona de principis dels setenta, tot un niu d’una corrent que barrejava el frikisme amb l’estètica hippie que es respirava en aquells moments. Normalment quan sortien ho féien amb uns uns amics que formen un únic personatge indissoluble qua anomenarem LaColla.

Com definir LaColla ? LaColla eren uns quants, però tant haguéssin pogut ser més com ser menys. LaColla es reunien a la plaça Molina i tots ells compartien algunes característiques essencials; el fet que tots eren estudiants i fills de famílies més o menys acomodades de classe primera catalana (els progenitors s’havien encarregat de fer una Guerra Civil, deixant que la descèndència gaudís més o menys de la postguerra i les seves privacions). Nois i noies que parlaven, feien broma, escollien a algú amb el que s’avenien més o menys i en la majoria dels casos acabaven casats verges per tota la vida.

La Princesa era un producte més de LaColla però tenia un aire especial, una màgia que feia que el príncep la considerés diferent de totes les altres noies d’aquell b¡grup homogèni. Filla d’un membre actiu de la República, la Princesa (a qui, secretament, no li agradava el seu nom per les connotacions classistes que reportava) militava al PSUC i estudiava psicologia. La imatge que recullen les velles fotografies no difereix massa dels records del Príncep: una noia menuda que caminava lleugerament eixarrancada (provocant una pujada de la líbido considerable entre els membres del sexe masculí de LaColla), molt xerraire i amb uns pits que ben bé valien travessar tota la Diagonal de genolls.

Capítol 5
Convertir-se en emperador

La següent empresa que havia d’acomplir el Príncep era convertir-se definitivament en emperador. Era ben sabut entre la comunitat masculina de LaColla que un príncep es convertia en emperador en el moment en el que aconseguia consumar l’acte sexual amb una noia. Cada conquesta feia pujar el rang del subjecte en qüestió però entre els altres nois de LaColla l’emperador era el rang màxim al qual es podia aspirar. Cap d’ells encara havia aconseguit aquesta distinció i el nostre protagonista es disposava a aconseguir aquest títol tan aviat com fos possible, per exigència imperativa de les seves hormones. Però... com ho faria?

Convidar la seva Princesa a descobrir les meravelles de París, una ciutat que esdevenia un model de llibertat en aquells temps foscos de mitjans dels setanta, semblava que era la millor opció. Cal tenir en compte que durant aquella època de finals de la dictadura aquella empresa era, si més no, arriscada: no tenien cap contracte que els lligués i tothom del seu voltant sabia que els dos eren verges. Dit i fet, aviat els dos bitllets de segona categoria per visitar a la Ciutat de les Llums eren una realitat.

Com si anéssin a les Creuades, l’estació de França es va omplir de familiars i amics que anaven a despedir el Príncep i la Princesa per al seu viatge cap a la fi de la virginitat. El pas del temps i les nombroses vicissituds posteriors fan que el narrador no recordi exactament quina va ser la conversa que van mantenir els dos protagonistes durant el seu periple però si una anécdota que val la pena comentar.

Una vegada ja arribats a París i agafats de la mà, com uns adolescents que eren, es van dirigir cap a una pensió on tenien ocasió de pernoctar. En els pensaments del Príncep no es deixava de repetir el memorable moment en el que, per fi, s’alçaria amb veu madura per demanar una habitació –una sola- per ell i la seva Princesa. Com sol passar, aquest moment va ser notablement diferent al dels seus somnis. En el moment culminant de demanar la cambra per fer realitat el seu amor, la veu estrident de la princesa (amb el francés perfecte d’escola suïssa) el va rectificar per demanr dues habitacions.

Com podia ser?
Per què?
El desconcert del Príncep no tenia límits. Com podia ser que la noia més dolça del món, la seva princesa, no volgués compartir habitació, llit i pijama amb ell? Ella no va intentar dissimular la repressió subliminal que amagava la seva negativa d’ocupar el mateix llit i en aquell precís moment, el nostre Príncep va decidir que era la primera i última vegada que passava per un moment com aquest. En el fons, la bona ventura no l’havia abandonat del tot en la seva empresa, perquè el conserge els va informar en perfecte francés parisí que només quedava lliure una habitació doble. La Princesa es va haver de conformar i els designis del nostre jove Príncep semblava (he dit semblava?) que es veurien acomplerts.

Arribat el moment crucial del viatge, el de compartir el llit que quasi havia d’esdevenir nupcial, el Príncep es va llançar damunt de la seva estimada amb tota l’energia dels vint anys i el volum de l’entrecuix visiblement augmentat. Després dels clàssics preliminars (dels que la Princesa havia esdevingut una clara experta) la mà lleugerament tremolosa del Príncep es va disposar a aixecar la minifaldilla de ratlles de la noia per consumar l’acte sexual. El moment de la seva estupefacció total va arribar just aleshores, quan la princesa es va negar a iniciar-se a l’acte sexual. La ràbia i la calentor del pobre Príncep frustrat van ser tan grans que es va decidir marxar de l’habitació en aquell moment mateix, quan encara sentia els batecs del cor entre les cames. Van estar sense veure’s vint-i-quatre llargues hores.

La resta de la seva odissea per terres de Napoleó va seguir com el de qualsevol parella enamorada, exceptuant l’absència de l’acte sexual explícit entre ambdós. París no va dur la coronació definitiva com a emperador, però hi hauria altres ocasions.

Capítol 6
Un consegueix tot el que es proposa...

El moment definitiu de l’arribada a l’imperi del sexe no es va produïr a París, sinó a la terrenal Peñíscola poc després. Si l’habitació de la fonda parisina no va ser el lloc que veiés néixer la primera consumació del coit, més sort van tenir unes lliteres polsegoses d’uns amics, assidus lectors del TeleXpress.

Durant el sopar que va precedir el moment culminant, els Mestres (amics que ja havien passat per aquest tràngol feia just ben poc) van assolir el nivell d’educadors sexuals i els van donar alguns valuosos consells per tal d’introduïr-se a la pràctica amb la lliçó ben apresa, encara que el Príncep feia ja un temps que tenia la teoria més que estudiada.

El moment, condicionat pel nerviosisme de la Princesa i les ànsies del Príncep, va resultar notablement diferent dels explícits somnis humits que ocupaven la ment del nostre protagonista. Armats amb el condó que els havia de dur a l’orgasme amb tota seguretat, els dos es van llançar a la conquesta de l’orgasme, moment que per al Príncep va arribar molt poc després d’iniciar l’acte. Per sort, els dos arribarien a perfeccionar el mètode en poc temps i ben aviat el Príncep va arribar a dominar molts dels secrets que amagava el Temple de Jade de la seva Princesa. El temple del sexe finalment va ser conquerit i la proclamació com a emperador del Príncep es va fer evident. La Princesa... ningú sap quines són les seves declaracions d’aquest moment...

Capítol 7
I van viure felicos i van menjar anissos...

La relació entre el Príncep i la Princesa es va estendre durant prop de 3 anys i va ser la fi de les carreres respectives el que en va marcar el progressiu declivi. Els viatges amb moto al reialme de St Gervasi, on la Princesa vivia amb els seus pares republicans es van aturar quan el Príncep es va decidir a veure món i conquerir els allunyats ducats dels Estats Units, per prosseguir els seus estudis.

Els objectius de la Princesa eren diferents. També incloïen seguir els seus estudis, però sense deixar les fronteres de LaColla i Barcelona. El nostre Príncep va marxar cap a Amèrica i allà va descobrir amb clamorosa alegria les meravelles de l’amor lliure, lluny del frikisme hippie d’aquella Barcelona que se li havia quedat petita. Per primera vegada, va tastar l’amor i el sexe sense renúncia total o la impossibilitat de gaudir de dues donzelles alhora.

I aquest és el final? Em preguntareu nens i nenes. Doncs de cap manera. El Príncep i la Princesa no van perdre el contacte durant l’estada del Príncep a l’altra banda de l’Atlàntic. A la seva tornada, dos anys més tard, el nostre protagonista va proposar a la seva Princesa la possiblitat de muntar una comunia hippie –seguint el model que havia vist als Estats Units- però es va trobar amb la negativa d’una dama que es considerava massa noble per ser compartida per més d’un home. Molt sovint els contes no tenen el final que ens expliquen, moltes vegades aquests finals són molt més complicats del que us han explicat nens i nenes. La veritat sol fer mal, però no mata.

La relació entre el Príncep i la Princesa com a parella acaba aquí. Però el conte encara guarda un parell de sorpreses per als que vulguin seguir llegint...

Epíleg 1
La Quasiprincesa torna a aparéixer

I que se’n va fer d’un dels personatges més oblidats d’aquest relat, la Quasiprincesa? Durant molt de temps, el Príncep va oblidar-se de la seva existència però, com sempre sol passar, es van retrobar en el moment més impensat.

Una llibreria de Barcelona va ser testimoni del seu reencontre molts anys després de que succeïssin els fets. La cita esperada pels dos va ser la setmana següent i els testimonis que s’han pogut recollir sobre els fets coincideixen tots a afirmar que va ser un retrobament salvatge en el sentit més estricte de la paraula. L’assignatura sexual que havia quedat pendent entre el Príncep i la Quasiprincesa es va segellar amb un èxit rotund en un motel (que seguirà en l’anonimat) de Sants.

Epíleg 2
La Princesa també torna a aparéixer

Si sabem ben poca cosa del reencontre entre la Quasiprincesa i el Príncep, més coses es poden dir del que va succeïr un temps després entre el Príncep i la Princesa.

Els anys passats havien canviat ben poc a la Princesa, que encara conservava la seva conversa intel·ligent i la gràcia lluïnt minifaldilles de ratlles. Els anys passats havien canviat el caràcter de tots dos, però (com passa a totes les parelles de conte) encara quedaven lloc per les coincidències: els dos havien escollit la docència com a professió i el paper del professorat va ser un dels temes que va omplir els seu sopar de reencontre.

La Princesa havia omplert el buit sense el seu Príncep casant-se amb un Quasipríncep i duent dos fills al món. Seguint la moral inhibida i preestablerta, es trobava enmig d’un matrimoni que no omplia les seves necessitats com a Princesa. Potser per aquest motiu i per la necessitat de recuperar el temps que havien passat separats, els nostres dos protagonistes van agafar l’escalfada del segle (no es pot dir de manera més clara) al ritme de James Brown. El reencontre va ser fugaç, perpo va servir per demostrar a tots dos que l’experiència i els anys havien millorat considerablement les capacitats amatòries dels nostres protagonistes.

I això és tot, nois i noies. Esperem que aquest conte, lluny de decebre-us, hàgi complert les vostres expectatives. Encara que més crua i directa, la realitat sempre és millor que el que solen explicar els contes de prínceps i princeses. Si podeu escollir entre una bona història i un conte clàssic, no ho dubteu, la realitat sempre superarà les vostres expectatives...

5 comentaris:

Fèlix Llopart Miquel ha dit...

Un gran conte. M'ha encantat. Sobretot la complicitat que s'estableix entre la narradora i els nens i nenes que llegim.
Els canvis de parella entre el Princep, la Princesa, el Quasiprincep i la Quasiprincesa fan que la tensió es mantingui alta durant tota la narració ja que li dona un gran toc d'imprevisibilitat.
Només he trobat a faltar un final més encoratjador pel Tocapits (el meu personatge preferit). Si no t'importa et puc suggerir el següent: "El Tocapits va conèixer en un bar fosc de ciutat vella a la Pitreraabundant i tots dos van mantenir una llarga i satisfactoria relació amb molt de contacte físic. (Val a dir que amb alguns tocs Edípics de maternofilialitat)."

kinder ha dit...

sta bé el conte,
inspiració o autobiografia???
veig que comences a tenir admiradors!!!jeje!!!
t'escriuria més però se m'escpara l'autocar
un ptonet!!!!!
You Known!!!
I......!!!!

Jomateixa ha dit...

Ei si sr, els meus nens preferits em posen cosetes al blog. M'encanta!!!!

Kinder segueix així, que ja és maco k m'hi posis coses i... fèlix? Estudies a Tarragona? D'on ens coneixem? Qui ets??? AAAGGGGHHHH... a vegades m'estresso!!!!

Quico13 ha dit...

tot això em sona...

hostia!!
gran professió la de tocapits!!! quina carrera s'ha d'estudiar?!?!!

Fèlix Llopart Miquel ha dit...

No estudio a Tarragona i ens coneixem perquè el teu blog va ser la resposta que internet va donar a la meva demanda de qualitat.

Sóc un habitant del ciberespai, com tu mateixa, jomateixa.

Passat simple

Determinants articles