Vas regar un trist full de paper blanc i va parir un estampat de caseta amorfa i un arbre de gran copa verda. Sempre la mateixa casa, sempre el mateix arbre. Més enllà, va néixer un camí de confuses roques rodones. Era igual quantes vegades ho provessis, els colors sempre et retornaven el mateix paisatge. Tenies cinc anys.
Ara treus fum per la boca i les pedres que abans eren de plastilina semblen ulls que et miren contantment. Tots els insectes del teu subsòl t'observen i tu ja no ets tu, sinó una trista imatge que retorna deformada a través dels ulls compostos dels insectes que han llogat part del teu imaginari. Mai un dibuix havia estat tan sòlid, ni tan poblat. El que més greu et sap és que només pots veure la casa, i l'arbre, en somnis.
O en els records. Tenen totes les tonalitats de colors que hi guardats en aquella caixa fèrtil que els més agosarats en diuen infantesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada